Data: 27 d’abril de 2025
Benvolguts germans,
L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, forma les tres virtuts que anomenem teologals, perquè es refereixen directament a Déu; són virtuts que posen la nostra vida en relació amb la Santíssima Trinitat. És Déu mateix qui ens concedeix el do de creure en Ell, esperar en Ell i estimar-lo. Per això, la doctrina tradicional diu que són virtuts “infuses”: Déu les infon als nostres cors per fer-nos capaços de viure com a fills seus.
El catecisme de l’Església defineix l’esperança com “la virtut teologal per la qual desitgem el Regne del cel i la vida eterna com la nostra felicitat, bo i posant la confiança en les promeses del Crist i recolzant, no pas en les nostres forces, sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant” (núm. 1817). Per això, la clau d’aquesta virtut consisteix a confiar en Crist i en la seva promesa de felicitat i de vida. Ell ens dona la certesa que les aspiracions del cor humà a la felicitat no són vanes, perquè Déu ens vol atorgar la felicitat plena, que consisteix en viure en plena comunió amb Ell, amb la humanitat sencera i amb totes les criatures d’aquest món. Crist ens dona la seguretat que res ni ningú no podrà separar-nos mai de l’amor de Déu. A la Carta als Romans escriu sant Pau que res no ens podrà separar de l’amor de Crist: “n’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rom 8, 38-39).
Més d’una vegada, sant Pau contrasta l’actitud dels pagans i la dels cristians i afirma que els pagans viuen sense esperança, mentre que nosaltres vivim en una gran esperança, que es fonamenta en la resurrecció de Jesús. També avui moltes persones estan descoratjades i temen el futur; viuen “en el món sense esperança i sense Déu” (Ef 2, 12). Els cristians hem de brillar com a homes i dones que mantenen “indefectible l’esperança que professen” (He 10, 23).
L’esperança és –com deia Peguy en una preciosa metàfora- la germana petita de la fe i de l’amor, que va agafada de la mà de les altres dues, però que alhora les condueix més enllà. “Aquesta nena petita, esperança, és la que travessarà el món, aquesta nena petita de res, ella sola, i portant amb si les altres dues virtuts, ella és la que travessarà els mons plens d’obstacles” (Poema “Les tres virtuts”). L’esperança alimenta la fe i l’amor. Esperem el que creiem i estimem, i estimem i creiem el que esperem. L’esperança és com l’oli que alimenta la flama de la fe i l’escalf de l’amor.
