Data: 20 de juliol de 2025
Quan contemplem la vida cristiana des del final que ens espera, entenem que les nostres comunitats són penúltimes i provisionals. Les nostres parròquies tenen sentit com a inici d’un regne que no ens correspon dur a terme a nosaltres. A la comunitat s’ha de fer palesa aquesta tendència a l’esjaton, a allò definitiu. Intentem anunciar el seu nom, celebrar els seus misteris i viure estimant a tots, mentre esperem el moment de la seva vinguda.
No ens ha d’estranyar la fragilitat de les nostres comunitats. La força no està en elles, en els savis o entesos que la formen, sinó que procedeix de Déu (cf. 1 Cor 1, 25-29). El misteri de Déu es realitza en la pobresa i la fragilitat de les nostres comunitats.
Els sagraments que celebrem són moments preciosos de trobada amb Crist, però són també provisionals. Cada sagrament ens porta la seva presència, però no aconsegueix apagar el nostre desig, perquè anhelem la trobada definitiva. Fins que Ell torni! En aquell moment no necessitarem aquests signes materials –pa, vi, aigua, oli– perquè “el veurem tal com és” (1 Jn 3,2). La realitat sacramental és penúltima; anuncia la presència de Crist al final dels temps. Per això, els sagraments són signes del futur.
Considerar la meta ens fa comprendre que som comunitat que pelegrina. La parròquia és comunitat que viu en una terra que no és pròpia, és una comunitat que pelegrina cap a la ciutat celestial. El terme “parròquia” procedeix del grec “paroikia”, que fa referència a qui té residència en un país estranger. Els cristians van escollir aquest nom perquè es consideraven ciutadans de pas a terra, habitants d’un país estranger. Els cristians se sentien “paroikos”, és a dir, forasters. La primera carta de Pere va dirigida precisament “als escollits de Déu que viuen com a forasters a la diàspora”. És el sentiment que reflecteix la Carta a Diognet (a. 158): els cristians “habiten a la seva pròpia pàtria, però com a forasters; prenen part en tot com a ciutadans, però ho suporten tot com a estrangers; tota terra estranya és pàtria per a ells, però estan a tota pàtria com a terra estranya” (cap. 5).
La parròquia és una comunitat de fidels que està en camí, cosa que vol dir que sempre és perfectible, sempre pot ser més fidel al seu Senyor. L’esperança sempre engendra paciència. La impaciència es manifesta en voler ja el compliment de tot, en condemnar rotundament els altres, en voler separar nosaltres el blat i el jull. No hem de jutjar ni menysprear ningú, sense fer-ho ni tan sols interiorment. Hem d’esperar pacientment com el pagès que espera el preciós fruit de la terra (Sant 5, 7).
(D’un recés als preveres de Sant Feliu de Llobregat i als fidels de la UPP de Mollerussa)
