Data: 1 de juny de 2025
Benvolguts germans,
Per entendre l’esperança cristiana, resulta clarificadora la distinció que el papa Benet XVI va fer entre dues classes d’esperança: les “petites esperances” o esperances corrents i la “gran esperança” o esperança fonamental (cf. Spe Salvi 30-31).
La nostra vida és plena de petites esperances, que necessitem per viure, com l’esperança de recuperar la salut, ser estimat o aconseguir l’èxit en la pròpia professió. Algunes són canviants i més o menys ocasionals, però d’altres tenen un caràcter permanent. Es refereixen a aspectes importants de la vida i per això tenen un gran valor. Els avenços de la ciència i els progressos de la tècnica ajuden a fer realitat alguna d’aquestes esperances, com la salut. Però aquestes esperances no són suficients; l’home necessita una esperança que vagi més enllà. I és que, en el fons, només ens saciem amb quelcom infinit.
Només una “gran esperança” pot satisfer l’anhel de salvació que és a la fondària de l’ésser de l’home. Aquí no hi ha en joc un aspecte parcial o determinat de la nostra vida, sinó la vida sencera; no és l’esperança de tenir un cert bé, sinó la plenitud del bé. Aquesta “gran esperança” només pot ser Déu. És l’esperança teologal, que sempre és un do que rebem de Déu. “És evident que l’home només pot acontentar-se amb quelcom infinit, quelcom que serà sempre més del que mai podrà aconseguir” (Spe Salvi, 30). Sant Pau escrivint als efesis els diu que quan eren pagans estaven lluny de Crist, “sense esperança i sense Déu” (Ef 2,12). L’esperança de l’home només es pot posar en el Déu que, en Crist, ens ha estimat de manera incondicional i absoluta.
Les petites esperances prenen valor en el marc de la gran esperança; en cas contrari, perden valor i consistència: “qui no coneix Déu, encara que tingui moltes esperances, en el fons està sense esperança, sense la gran esperança que sosté tota la vida” (Spe Salvi, 27). Les esperances humanes, petites, parcials i fragmentàries són necessàries per a la vida, però no poden reemplaçar l’esperança fonamental que anhela l’ésser humà.
La llum de l’esperança més gran serveix d’alè per treballar cada dia i cercar un futur millor. Aquesta llum no pot ser destruïda ni per les nostres frustracions ni pels esdeveniments de la història. La gran esperança serveix d’esperó per seguir endavant, encara que aparentment no es percebi el sentit del que passa. Confiem en l’Amor indestructible de Déu i això dona ànim per viure i actuar: “el que ens dona ànims i orienta la nostra activitat, tant en els moments bons com en els dolents, és la gran esperança fundada en les promeses de Déu” (Spe Salvi, 35).
