Data: 25 de maig de 2025
Benvolgudes i benvolguts, durant aquests diumenges de Pasqua ens hem fixat en les experiències sorprenents dels deixebles, homes i dones que descobreixen el Ressuscitat enmig seu. Nosaltres, com a Església santa, hem rebut l’herència del Credo a través de la seva fe, un regal de l’Esperit que no podem obviar i que celebrem especialment enguany amb motiu dels 1700 anys del Concili de Nicea (maig-juliol 325).
Tot i així, també com als deixebles, a voltes se’ns obren dins del cor una sèrie de dubtes i incomprensions. Ens diuen que han trobat el sepulcre buit, que l’han vist en el camí i a les cases, però ¿quin deu haver estat realment el destí del Mestre? ¿I si fos tot una manera de parlar o fruit d’un estat anímic? Voldríem, com l’apòstol Tomàs, comprovar que el Senyor és realment viu. Voldríem contemplar-lo reflectit en el nostre món i en la nostra Església. Voldríem evidències del seu poder salvador i santificador. I en canvi, trobant-nos amb tantes dificultats i desencerts, ens encercla la desconfiança. ¿Podem realment esperar en aquell que prometia un cel nou i una terra nova?
Deixem que aquests dubtes surin cap enfora, sense judicar-nos ni escandalitzar-nos. Els interrogants són benvinguts si deixen pas a la reflexió, a la profunditat i a la maduresa de la fe. Però quedar-nos en la superficialitat del dubte ens fa mal i ens torna autoreferents, perquè només ens fiem de nosaltres mateixos, d’allò que podem comprendre per les nostres capacitats pròpies i limitades.
Cerquem la intel·ligència de la fe, una saviesa que ens arriba a través de l’experiència, a través de l’encontre real i íntim amb el Senyor, a través de la confiança que ens asserena. El teòleg Joseph Ratzinger ho expressava molt bé quan deia: «La voluntat (el cor), doncs, il·lumina prèviament l’enteniment, introduint-lo en l’assentiment. Així, el pensament comença a veure-hi, però la fe no sorgeix de la comprensió, sinó de l’escolta» (Convocados en el camino de la fe, p. 25).
Per això, la pregunta clau no és si ho entenem tot, sinó, més aviat, si ens hi volem adherir: si ens decidirem lliurement per obrir el nostre cor, si estarem disposats a superar obstacles i pors. Com als deixebles, abans que els nostres dubtes s’esvaeixin, Jesús ens dona la missió d’anunciar i predicar la novetat del Regne. És obeint la seva crida que en som testimonis, perquè el reconeixem viu en el cor de la humanitat sencera.
L’esperança no és un conte per aquietar consciències infantils. L’esperança ens dona la capacitat d’obrir-nos a la llum de Déu per cantar tots junts l’al·leluia pasqual.
Ben vostre,
