Data: 16 de novembre de 2025
Estimats germans i germanes:
En el cor de la Jornada Mundial dels Pobres que celebrem avui, sento que el Senyor ens convoca a una trobada fraterna, entranyable i profunda: no sols amb els qui sofreixen en el drama de la precarietat, sinó amb Ell mateix, que, «sent ric, es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa» (cf. 2Cor 8,9). Així, en mirar el rostre del pobre, descobrim el rostre de Crist.
El salm que inspira el lema —Tu, Senyor, ets la meva Esperança (Sal 71,5)— es converteix en ressò de l’experiència de tants que viuen al marge: sense seguretat, sense recursos, sense veu. I, no obstant això, la seva mirada al cel, la seva súplica rendida i la seva dependència de Déu revelen per a nosaltres un testimoni de confiança que no flaqueja. El Senyor espera i desitja que el reconeguem en el pobre. Aquest és, potser, el cim silenciós de la fe cristiana, perquè no és un acte exterior, sinó una revelació interior. El pobre no és únicament destinatari de la nostra compassió, és sagrament viu de la presència de Crist, donat en la seva fragilitat més absoluta. Sant Joan Crisòstom ho revelava amb una força extraordinària «Vols honrar el cos de Crist? No el menyspreïs quan el vegis nu; no l’honris aquí en el temple amb teles de seda mentre fora el deixes patir fred i nuesa» (Homilia sobre Mateu, 50,3).
En el missatge per a aquesta Jornada, el papa Lleó XIV ens recorda que els pobres «no són una distracció per a l’Església», sinó «els nostres germans i germanes estimats, perquè amb les seves vides, les seves paraules i la seva saviesa ens posen en contacte amb la veritat de l’Evangeli». Aquest enfocament ens ajuda a canviar el paradigma: no es tracta únicament de donar una almoina, sinó d’asseure’ns al seu costat, compartir el seu dolor, mirar-los als ulls, preguntar-los el seu nom, prendre’ls la mà, contemplar la seva solitud i reconèixer en ells una presència que ens evangelitza. Us convido a fer-ho, lluny de la pressa per complir un deure, amb el cor disposat a rebre i aprendre.
La nostra fe arriba a la seva plenitud quan descobrim aquesta veritat absoluta, que Déu es deixa trobar en el captaire, en el malalt, en l’ancià, en el solitari; i que, en allargar-li la mà, entrem en comunió amb el mateix Senyor, que ens diu a mitja veu: «Allò que vau fer amb un d’aquests petits, amb mi ho vau fer» (Mt 25,40).
En el rostre del qui pateix, Crist s’oculta i es revela; espera a ser reconegut, estimat, tocat. Sant Joan Crisòstom formula una altra pregunta desarmant: «Quin avantatge pot tenir Crist si la Taula del sacrifici és plena de vasos d’or, mentre després es mor de fam en la persona del pobre?».
Celebrem avui que l’esperança ha pres carn en aquell que té necessitat i que el pobre no és només un problema a resoldre, sinó un misteri a contemplar, perquè en el seu rostre ens mira el Senyor Jesús.
Caminem junts cap a una humanitat nova, on ningú no sigui invisible, on tots siguem germans.
