Data: 5 d’abril de 2026
A trenc d´alba tres dones avancen per un turó encara banyat de foscor. La nit no ha marxat del tot, però la llum comença a insinuar-se rere l’horitzó. No és un paisatge qualsevol: és la geografia interior de la Pasqua.
Friedrich no pinta el Ressuscitat; pinta el moment anterior, aquell instant en què la fe camina a les palpentes, però ja pressent una promesa. Les dones del quadre, com les de l’Evangeli, no fugen de la nit: la travessen. Van carregades de perfums, de records i d’un amor que es nega a declarar la derrota. L’artista les situa en un terreny d’ombres i boira perquè sap que la Pasqua neix així: a la frontera entre la foscor i la primera espurna de llum.
Sovint vivim pensant que la veritat només s’escriu a ple dia, entre urgències, veus i decisions. Però el Matí de Pasqua ens diu una altra cosa, Déu també parla des de la foscor, i molt sovint és en el silenci de la nit on comencen les transformacions decisives. Les dones del quadre no tenen garanties, però tenen memòria i amor. I això les fa caminar.
Fixeu-vos en el cel, no esclata en colors vius, no hi ha triomfalisme. Hi ha una llum suau, que avança amb delicadesa, com qui respecta el ritme del cor ferit. Aquesta llum és l’alba de la Resurrecció, una claror que no anul·la la nit, sinó que la venç des de dins. Friedrich entén que la fe no és un crit, sinó la llum del Ressuscitat que creix dins nostre.
Per això, contemplant aquest quadre, penso en tantes nits de la nostra vida: nits de malaltia, de pèrdua, de decisions difícils, d’esperes llargues. Semblen territoris sense sortida, però Déu hi treballa. Déu hi passa abans que nosaltres. I, com les dones del matí de Pasqua, també nosaltres descobrim que la fe més autèntica és la que s’aixeca abans que claregi del tot.
Aquest llenç ens diu, amb una dolça fermesa: Crist ha ressuscitat! I la seva llum, encara tímida o ja radiant, sempre ens sorprèn caminant. Caminem junts en comunitats acollidores i missioneres. Bona i Santa Pasqua!
