Data: 11 de gener de 2026
No se sap per què, però cada 11 de gener és el Dia internacional de l’agraïment. Em venen al cap les paraules de Leo Messi sobre Déu en la seva vida i professió, que vaig llegir en una entrevista. Em commou sentir un home admirat per milions reconèixer, amb senzillesa, que els dons rebuts no són només fruit de la pròpia força. Deia: «Sempre parlo amb Déu; li dono les gràcies, li demano pel benestar de la meva família i dels meus éssers estimats»; i ho completava amb un agraïment: «Li agraeixo cada dia de la meva vida… gràcies a Ell ho tinc tot». Aquest llenguatge no és superstició; és relació. Quan Messi parla d’allò invisible que el sosté enmig de la pressió, de la joia i del límit, ens recorda que la fe no és amulet ni refugi intimista: és una Presència que acompanya.
Déu no juga per nosaltres, ni puntua en el marcador. Déu no premia els gols ni castiga els errors. Ell és Pare que camina al costat, Fill que sosté el cor, Esperit Sant que transfigura la feina ben feta en servei i la derrota en aprenentatge. La gràcia no substitueix l’entrenament; el perfecciona i fecunda. Per això cada vocació —també la d’un esportista— és resposta: reconèixer que el talent és regal i posar-lo al servei del bé comú, amb humilitat, disciplina i alegria compartida.
La mirada de Déu no s’enganxa al triomf efímer, sinó a la persona. Quan el cos falla o la crítica fereix, Déu roman. Quan tot brilla i l’orgull tempta, Déu crida a la veritat. En aquesta fidelitat trobem la nostra llibertat: saber-nos estimats sense condicions, enviats a estimar sense càlculs.
El camp de joc esdevé llavors paràbola del Regne: equip per damunt de l’ego, comunió per damunt de la vanitat, esperança que s’aixeca cada cop que caiem. Al camp de la vida ordinària, descobrim la mateixa litúrgia discreta: començar, caure, aixecar-se, donar gràcies, compartir.
Que el testimoni d’un campió ens apunti —no a ell, sinó— a Aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.
