Data: 5 d’octubre de 2025
La Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2025 arriba en un moment en què el debat social a Catalunya està marcat per l’ombra creixent d’una xenofòbia irracional, teledirigida i retroalimentada. En alguns discursos polítics i en converses de carrer, es repeteix la idea falsa que les persones migrades són culpables de la inseguretat o del deteriorament de la convivència. Però callar davant d’aquesta fal·làcia seria irresponsable i immoral.
Els missatges del papa Lleó XIV i dels bisbes de la Comissió de Pastoral Social de la CEE van en la direcció contrària: els migrants no són un problema a resoldre, sinó testimonis de l’esperança. Homes i dones que fugen de guerres, fam o persecucions i que, amb esforç i coratge, arriben a casa nostra buscant futur. La seva presència ens recorda que l’esperança és més forta que la desesperació i que la fe, quan es viu amb coherència, esdevé motor de renovació social.
El que realment genera malestar no són les persones migrades, sinó les bosses de pobresa i desigualtat que concentrem en barris i ciutats. Allà on les institucions fallen —habitatge inaccessible, precarietat laboral, manca d’inversions públiques— s’alimenta la frustració i, amb ella, el discurs fàcil que assenyala el veí estranger com a enemic. Aquest mecanisme és antic i sempre injust: converteix les víctimes en culpables i amaga els veritables factors que degraden la convivència.
Catalunya, terra d’acollida i mestissatge, no pot permetre’s caure en aquest parany. La nostra història demostra que els fluxos migratoris —de l’interior de l’Estat i de fora— han estat font de riquesa cultural, social i econòmica. El repte actual no és alçar murs, sinó teixir convivència i garantir igualtat d’oportunitats. El papa Lleó XIV insisteix que, lluny de tancar-nos en comunitats porugues, hem de crear espais de cooperació, diàleg i fraternitat. És aquí on la societat catalana ha de donar un pas endavant, superant les pors i abordant les causes reals de la desigualtat. Treballant pels drets a no haver de migrar i a migrar de forma segura.
El futur no es construeix amb discursos d’odi, sinó amb polítiques valentes que combatin la pobresa, que garanteixin habitatge digne, educació i feina per a tothom. Els migrants ens interpel·len perquè, amb la seva esperança tossuda, ens recorden que un altre món és possible. I la Catalunya que volem no serà més segura ni més justa si assenyala els febles, sinó si afronta les injustícies i prejudicis que ens divideixen.
