MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA IX JORNADA MUNDIAL DELS POBRES
16 de novembre de 2025, XXXIII Diumenge del Temps de durant l’any
___________________________
Vós sou la meva esperança, Déu meu (cf. Sl 71,5)
1. «Vós sou la meva esperança, Déu meu» (Sl 71,5). Aquestes paraules brollen d’un cor oprimit per dificultats greus: «M’heu fet viure aquests perills» (v. 20), diu el salmista. Tot i això, la seva ànima està oberta i confiada, perquè es manté ferma en la fe, que reconeix el suport de Déu i el proclama: «Sigueu el meu castell inexpugnable, la meva roca salvadora» (v. 3). D’aquí neix la confiança indefectible que l’esperança en Ell no defrauda: «En vós m’emparo, Senyor, que no en tingui un desengany» (v. 1).
Enmig de les proves de la vida, l’esperança s’anima amb la certesa ferma i encoratjadora de l’amor de Déu, vessat als cors per l’Esperit Sant. Per això no pot defraudar (cf. Rm 5,5), i sant Pau pot escriure a Timoteu: «Si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l’esperança en el Déu viu» (1Tm 4,10). El Déu viu és, de fet, el «Déu de l’esperança» (Rm 15,13), que, en Crist, mitjançant la seva mort i resurrecció, s’ha convertit en «la nostra esperança» (1Tm 1,1). No podem oblidar que hem estat salvats en aquesta esperança, en la qual necessitem romandre arrelats.
2. El pobre es pot convertir en testimoni d’una esperança forta i fiable, precisament perquè la professa en una condició de vida precària, marcada per privacions, fragilitat i marginació. No confia en les seguretats del poder o del tenir; al contrari, les pateix i sovint n’és víctima. La seva esperança només pot reposar en un altre lloc. Reconeixent que Déu és la nostra primera i única esperança, nosaltres també realitzem el pas de les esperances efímeres a l’esperança duradora. Davant del desig de tenir Déu com a company de camí, les riqueses es valoren diversament, perquè es descobreix el veritable tresor del qual realment tenim necessitat. Ressonen clares i fortes les paraules amb les quals el Senyor Jesús exhortava els seus deixebles: «No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra; perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen ni es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los» (Mt 6,19-20).
3. La pobresa més greu és no conèixer Déu. Així ens ho recordava el papa Francesc quan a Evangelii gaudium escrivia: «La pitjor discriminació que pateixen els pobres és la falta d’atenció espiritual. La immensa majoria dels pobres té una especial obertura a la fe; necessiten Déu i no podem deixar d’oferir-los la seva amistat, la seva benedicció, la seva Paraula, la celebració dels Sagraments i la proposta d’un camí de creixement i de maduració en la fe» (n. 200). Aquí es manifesta una consciència fonamental i totalment original sobre com trobar en Déu el propi tresor. Hi insisteix, en efecte, l’apòstol Joan: «Si algú deia que estima Déu però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu que no veuen» (1Jn 4,20).
És una regla de la fe i un secret de l’esperança que tots els béns d’aquesta terra, les realitats materials, els plaers del món, el benestar econòmic, encara que siguin importants, no són suficients per a fer feliç el cor. Les riqueses moltes vegades enganyen i condueixen a situacions dramàtiques de pobresa, la més greu de totes és pensar que no necessitem Déu i que podem tirar endavant la pròpia vida independentment d’Ell. Tornen a la ment les paraules de sant Agustí: «Que sigui Déu tota la teva esperança: sent-te necessitat d’Ell, per ser d’Ell tornat a omplir. Sense Ell, tot el que tinguis et farà més buit» (Enarr. in Ps. 85,3).
4. L’esperança cristiana, a la qual remet la Paraula de Déu, és certesa en el camí de la vida, perquè no depèn de la força humana sinó de la promesa de Déu, que és sempre fidel. Per això, els cristians des dels orígens van voler identificar l’esperança amb el símbol de l’àncora, que dona estabilitat i seguretat. L’esperança cristiana és com una àncora que fixa el nostre cor en la promesa del Senyor Jesús, que ens ha salvat amb la seva mort i resurrecció i que tornarà de nou enmig nostre. Aquesta esperança continua assenyalant com a veritable horitzó de vida el «cel nou» i la «terra nova» (2Pe 3,13), on l’existència de totes les criatures trobarà el seu sentit autèntic, ja que la nostra veritable pàtria és al cel (cf. Fl 3,20).
La ciutat de Déu, per tant, ens compromet amb les ciutats dels homes. Aquestes, des d’ara, han de començar a assemblar-s’hi. L’esperança, sostinguda per l’amor de Déu vessat en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (cf. Rm 5,5), transforma el cor humà en terra fèrtil, on pot brotar la caritat per a la vida del món. La Tradició de l’Església reafirma constantment aquesta circularitat entre les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat. L’esperança neix de la fe, que l’alimenta i sosté, sobre el fonament de la caritat, que és la mare de totes les virtuts. I de la caritat en tenim necessitat avui, ara. No és una promesa, sinó una realitat a la qual mirem amb alegria i responsabilitat: ens compromet, orientant les nostres decisions al bé comú. Qui no té caritat no només no té fe ni esperança, sinó que treu esperança al seu proïsme.
5. La invitació bíblica a l’esperança comporta, per tant, el deure d’assumir responsabilitats coherents en la història, sense dilacions. La caritat, en efecte, «representa el manament social més gran» (Catecisme de l’Església Catòlica, 1889). La pobresa té causes estructurals que han de ser afrontades i eliminades. Mentre passa això, tots estem cridats a crear signes nous d’esperança que testimoniïn la caritat cristiana, com ho van fer molts sants i santes de totes les èpoques. Els hospitals i les escoles, per exemple, són institucions creades per expressar l’acolliment dels més febles i marginats. Avui aquests haurien de formar part ja de les polítiques públiques de tot país, però les guerres i les desigualtats sovint ho impedeixen. Cada vegada més, els signes d’esperança són avui les cases-família, les comunitats per a menors, els centres d’escolta i acollida, els menjadors per als pobres, els albergs, les escoles populars: quants signes sovint amagats, als quals potser no parem atenció i, tanmateix, tan importants per sacsejar-nos de la indiferència i provocar el compromís en les diferents formes de voluntariat.
Els pobres no són una distracció per a l’Església, sinó els germans i les germanes més estimats, perquè cadascun d’ells, amb la seva existència, i fins i tot amb les seves paraules i la saviesa que tenen, ens provoca a tocar amb les mans la veritat de l’Evangeli. Per això, la Jornada Mundial dels Pobres vol recordar a les nostres comunitats que els pobres són al centre de tota l’acció pastoral. No només de la seva dimensió caritativa, sinó també del que l’Església celebra i anuncia. Déu ha assumit la seva pobresa per enriquir-nos a través de les seves veus, les seves històries, els seus rostres. Tota forma de pobresa, sense excloure’n cap, és una crida a viure concretament l’Evangeli i a oferir signes eficaços d’esperança.
6. Aquesta és la invitació que ens arriba de la celebració del Jubileu. No és cap casualitat que la Jornada Mundial dels Pobres se celebri cap al final d’aquest any de gràcia. Quan es tanqui la Porta Santa, haurem de custodiar i transmetre els dons divins que han estat vessats en les nostres mans al llarg de tot un any de pregària, conversió i testimoni. Els pobres no són objectes de la nostra pastoral, sinó subjectes creatius que ens estimulen a trobar sempre formes noves de viure avui l’Evangeli. Davant la successió de noves onades d’empobriment, hi ha el risc d’acostumar-se i resignar-se. Cada dia ens trobem amb persones pobres o empobrides i, a vegades, pot passar que siguem nosaltres mateixos els qui tinguem menys, els qui perdem el que abans ens semblava segur: un habitatge, el menjar adequat per al dia, l’accés a l’atenció mèdica, un bon nivell d’educació i informació, la llibertat religiosa i d’expressió.
En promoure el bé comú, la nostra responsabilitat social es basa en el gest creador de Déu, que dona a tothom els béns de la terra; i com aquests, també els fruits del treball de l’home han de ser accessibles de manera equitativa. Ajudar el pobre és, en efecte, una qüestió de justícia, abans que de caritat. Com observa sant Agustí: «Dones pa al famolenc, però seria millor que ningú sentís fam i no tinguessis ningú a qui donar. Vesteixes a qui va nu, però tant de bo tothom tingués els vestits i no hi hagués aquesta indigència» (Comentari a la primera carta de sant Joan, VIII, 5).
Espero, per tant, que aquest Any Jubilar pugui impulsar el desenvolupament de polítiques per a combatre antigues i noves formes de pobresa, a més de noves iniciatives de suport i ajuda als més pobres entre els pobres. Feina, educació, habitatge i salut són les condicions d’una seguretat que mai no s’aconseguirà amb les armes. Estic content per les iniciatives ja existents i pel compromís que cada dia assumeixen a nivell internacional un gran nombre d’homes i dones de bona voluntat.
Confiem en Maria Santíssima, Consol dels afligits, i amb ella entonem un cant d’esperança fent nostres les paraules del Te Deum: «In Te, Domine, speravi, non confundar in aeternum —En vós, Senyor, m’emparo, que mai no quedi confós».
Vaticà, 13 de juny de 2025, memòria de sant Antoni de Pàdua, Patró dels Pobres
Lleó PP. XIV
