Missatge del Sant Pare Lleó XIV per a la LIX Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DE SA SANTEDAT LLEÓ XIV
PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
1 DE GENER DE 2026

_______________________________

La pau sigui amb vosaltres.
Cap a una pau desarmada i desarmant

“La pau sigui amb tu!”.

Aquesta antiquíssima salutació, que avui continua sent habitual en moltes cultures, al vespre de Pasqua es va omplir de nou vigor en llavis de Jesús ressuscitat. «Pau a vosaltres!» (Jn 20,19.21) és la seva Paraula, que no només desitja, sinó que realitza un canvi definitiu en qui l’acull i, d’aquesta manera, en tota la realitat. Per això, els successors dels Apòstols donen veu cada dia i arreu del món a la revolució més silenciosa: “La pau sigui amb vosaltres!”. Des de la tarda de la meva elecció com a bisbe de Roma he volgut incorporar la meva salutació en aquest anunci coral. I desitjo reafirmar-lo: «Aquesta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, Déu que ens estima a tots incondicionalment».[1]

La pau de Crist ressuscitat

El qui ha vençut la mort i enderrocat els murs que separaven els éssers humans (cf. Ef 2,14) és el Bon Pastor, que dona la vida pel ramat i que té moltes ovelles que no hi són al corral de les ovelles (cf. Jn 10,11.16): Crist, la nostra pau. La seva presència, el seu do, la seva victòria es reflecteixen en la perseverança de molts testimonis, per mitjà dels quals l’obra de Déu continua en el món, esdevenint fins i tot més perceptible i lluminosa en la foscor dels temps.

El contrast entre tenebres i llum, en efecte, no és només una imatge bíblica per a descriure el sofriment del qual està naixent un món nou: és una experiència que ens travessa i ens trasbalsa en relació a les proves que trobem, en les circumstàncies històriques en les que ens toca viure. Ara bé, veure la llum i creure-hi és necessari per a no enfonsar-se en la foscor. Es tracta d’una exigència que els deixebles de Jesús estan cridats a viure de manera única i privilegiada, però que, per molts camins, sap obrir-se pas en el cor de cada ésser humà. La pau existeix, vol habitar-nos, té el poder suau d’il·luminar i eixamplar la intel·ligència, resisteix a la violència i la venç. La pau té l’alè del que és etern; mentre al mal se li crida “prou”, a la pau se li xiuxiueja “per sempre”. En aquest horitzó ens ha introduït el Ressuscitat. Amb aquest pressentiment viuen els que treballen per la pau que, en el drama del que el papa Francesc ha definit com “tercera guerra mundial a trossos”, encara resisteixen a la contaminació de les tenebres, com sentinelles en la nit.

El contrari —és a dir, oblidar la llum— malauradament és possible; aleshores es perd el realisme, cedint a una representació del món parcial i distorsionada, sota el signe de les tenebres i de la por. Avui no són pocs els que anomenen realistes les narracions privades d’esperança, cegues davant la bellesa dels altres, que obliden la gràcia de Déu que treballa sempre en els cors humans, encara que estiguin ferits pel pecat. Sant Agustí exhortava els cristians a teixir una amistat indissoluble amb la pau, perquè, custodiant-la en el més íntim del seu esperit, poguessin irradiar entorn seu la lluminosa calor. Ell, adreçant-se a la seva comunitat, escrivia així: «Si voleu atreure els altres a la pau, tingueu-la primer vosaltres; sigueu vosaltres d’antuvi ferms en la pau. Per inspirar els altres, heu de tenir-ne vosaltres, dins vostre, el llum encès»[2].

Tant si tenim el do de la fe, o si ens sembla que no el tenim, benvolguts germans i germanes, obrim-nos a la pau! Acollim-la i reconeguem-la, en lloc de considerar-la llunyana i impossible. Abans de ser una meta, la pau és una presència i un camí. Encara que sigui combatuda dins i fora de nosaltres, com una petita flama amenaçada per la tempesta, cuidem-la sense oblidar els noms i les històries dels qui ens l’han testimoniat. És un principi que guia i determina les nostres decisions. Fins i tot en els llocs on només queden runes i on la desesperació sembla inevitable, també avui hi trobem els qui no han oblidat la pau. Així com al vespre de Pasqua Jesús va entrar al lloc on es trobaven els deixebles, atemorits i desanimats, de la mateixa manera la pau de Crist ressuscitat segueix travessant portes i barreres amb les veus i els rostres dels seus testimonis. És el do que permet que no oblidem el bé, de reconèixer-lo vencedor, d’escollir-lo de nou i junts.

Una pau desarmada

Poc abans de ser arrestat, en un moment de gran intimitat, Jesús va dir als qui estaven amb Ell: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dona el món». I immediatament afegeix: «Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!» (Jn 14,27). La torbació i el temor podien referir-se, certament, a la violència que aviat s’abatria sobre Ell. Més profundament, els Evangelis no amaguen que el que va desconcertar els deixebles va ser la seva resposta no violenta: un camí al qual tots, començant per Pere, es van oposar, però en el qual el Mestre va demanar que el seguissin fins al final. El camí de Jesús continua sent motiu de torbació i de temor. I Ell repeteix amb fermesa a qui volgués defensar-lo: «Guarda’t l’espasa a la beina» (Jn 18,11; cf. Mt 26,52). La pau de Jesús ressuscitat és desarmada, perquè desarmada va ser la seva lluita, dins de circumstàncies històriques, polítiques i socials precises. Els cristians, junts, han de fer-se profèticament testimonis d’aquesta novetat, recordant les tragèdies de les quals tantes vegades s’han fet còmplices. La gran paràbola del judici universal convida tots els cristians a actuar amb misericòrdia, sent-ne conscients (cf. Mt 25,31-46). I, en fer-ho, trobaran al seu costat germans i germanes que, per diversos camins, han sabut escoltar el dolor aliè i s’han alliberat interiorment de l’engany de la violència.

Encara que no siguin poques, avui, les persones amb el cor disposat a la pau, un gran sentiment d’impotència les envaeix davant el curs dels esdeveniments, cada vegada més incert. Ja sant Agustí, en efecte, assenyalava una paradoxa particular: «No és difícil posseir la pau. Si de cas, és més difícil lloar-la. Si volem lloar-la, necessitem tenir capacitats que potser ens manquen; busquem les idees correctes, sospesem les frases. Si, en canvi, la volem tenir, és allà, al nostre abast, i la podem posseir sense cap esforç»[3].

Quan tractem la pau com un ideal llunyà, acabem per no considerar escandalós que se la pugui negar, i fins i tot que es faci la guerra per assolir-la. Semblaria que falten les idees justes, les frases sospesades, la capacitat de dir que la pau és a prop. Si la pau no és una realitat experimentada a custodiar i cultivar, l’agressivitat es difon en la vida domèstica i en la vida pública. En la relació entre ciutadans i governants s’arriba a considerar una culpa el fet que no se’ns prepari suficientment per a la guerra, per a reaccionar als atacs, per a respondre a les violències. Molt més enllà del principi de legítima defensa, en el pla polític aquesta lògica d’oposició és la dada més actual en una desestabilització planetària que va assumint cada dia un dramatisme i una imprevisibilitat més gran. No és casual que les crides repetides a incrementar la despesa militar i les decisions que això comporta siguin presentades per molts governants amb la justificació del perill respecte als altres. En efecte, la força dissuasiva del poder i, en particular, de la dissuasió nuclear, encarnen la irracionalitat d’una relació entre pobles basada no en el dret, la justícia i la confiança, sinó en la por i en el domini de la força. «Així, doncs, —com ja escrivia sant Joan XXIII sobre el seu temps— els pobles viuen sota l’angoixa d’una tempesta que podria desencadenar-se a cada moment amb un ímpetu horrible. Ja que les armes hi són. I, si resulta difícil persuadir-se que hi hagi persones capaces d’assumir la responsabilitat de les destruccions i dels dolors que una guerra causaria, no queda exclòs que fet imprevisible i incontrolable pugui fer esclatar l’espurna que posi en moviment l’aparat bèl·lic»[4].

Doncs bé, en el curs de l’any 2024 les despeses militars a nivell mundial van augmentar un 9,4 % respecte a l’any anterior, confirmant la tendència ininterrompuda des de fa deu anys i assolint la xifra de 2.718 bilions de dòlars, és a dir, el 2,5 % del PIB mundial[5]. Per si fos poc, avui sembla que es vulgui contestar als nous reptes, no només amb l’esforç econòmic enorme per al rearmament, sinó també amb un reajustament de les polítiques educatives: en lloc d’una cultura de la memòria, que custodiï les consciències madurades en el segle XX i no oblidi els seus milions de víctimes, es promouen campanyes de comunicació i programes educatius, en escoles i universitats, així com en els mitjans de comunicació, que difonen la percepció d’amenaces i transmeten una noció merament armada de defensa i de seguretat.

Això no obstant, «qui estima veritablement la pau també estima els enemics de la pau»[6]. Així recomanava sant Agustí que no es destruïssin els ponts i no s’insistís en el registre del retret, preferint el camí de l’escolta i, quan sigui possible, de la trobada amb les raons dels altres. Fa seixanta anys, el Concili Vaticà II es concloïa amb la consciència d’un diàleg urgent entre l’Església i el món contemporani. En particular, la Constitució Gaudium et spes centrava l’atenció en l’evolució de la pràctica bèl·lica: «El perill característic de la guerra moderna consisteix en el fet que dona en certa manera peu als qui posseeixen les armes científiques més modernes a perpetrar aquests crims i, per una mena de connexió inexorable, pot impel·lir les voluntats dels homes a les decisions més atroces. Perquè això no passi mai en el futur, els bisbes reunits de tot el món demanen amb gran insistència a tothom, especialment als governants de les nacions i als caps militars, que no parin mai de sospesar aquesta responsabilitat tan gran davant de Déu i de tota la humanitat»[7].

En reiterar la crida dels Pares conciliars i estimant la via del diàleg com la més eficaç a tots els nivells, constatem com l’ulterior avenç tecnològic i l’aplicació en àmbit militar de les intel·ligències artificials han radicalitzat la tragèdia dels conflictes armats. Fins i tot es va delineant un procés de desresponsabilització dels líders polítics i militars, amb motiu del creixent “delegar” a les màquines decisions que afecten la vida i la mort de persones humanes. És una espiral destructiva, sense precedents, de l’humanisme jurídic i filosòfic sobre el qual es recolza i des del qual es custodia qualsevol civilització. Cal denunciar les enormes concentracions d’interessos econòmics i financers privats que van empenyent els estats en aquesta direcció; però amb això no n’hi ha prou, si al mateix temps no es fomenta el despertar de les consciències i del pensament crític. L’Encíclica Fratelli tutti presenta sant Francesc d’Assís com exemple d’aquest despertar: «En aquell món plegat de torres de vigilància i de muralles protectores, les ciutats vivien guerres sagnants entre famílies poderoses, al mateix temps que creixien les zones miserables de les perifèries excloses. Allí Francesc va acollir la veritable pau en el seu interior, s’alliberà de tot desig de domini sobre els altres, es feu un dels darrers i mirà de viure en harmonia amb tothom»[8]. És una història que vol continuar en nosaltres, i que requereix que unim esforços per a contribuir recíprocament a una pau desarmant, una pau que neix de l’obertura i de la humilitat evangèlica.

Una pau desarmant

La bondat és desarmant. Potser per això Déu es va fer infant. El misteri de l’Encarnació, que té el seu punt d’abaixament més gran en la baixada als inferns, comença en el ventre d’una jove mare i es manifesta en el pessebre de Betlem. «Pau a la terra» canten els àngels, anunciant la presència d’un Déu sense defenses, del qual la humanitat es pot descobrir estimada només tenint-ne cura (cf. Lc 2,13-14). Res no té la capacitat de canviar-nos tant com un fill. I potser és precisament el pensar en els nostres fills, en els infants i també en els que són fràgils com ells, a travessar-nos el cor (cf. Ac 2,37). Pel que fa a això, el meu venerat predecessor escrivia que «la fragilitat humana té el poder de fer-nos més lúcids respecte al que es manté o al que passa, al que dona vida i al que provoca mort. Potser per això tendim amb freqüència a negar els límits i a evadir les persones fràgils i ferides, que tenen el poder de qüestionar la direcció que hem pres, com a individus i com a comunitat»[9].

Sant Joan XXIII va introduir per primera vegada la perspectiva d’un desarmament integral, que només es pot afirmar mitjançant la renovació del cor i de la intel·ligència. Així escrivia a Pacem in terris: «Cal, però, reconèixer que la frenada en la cursa d’armaments, la seva reducció efectiva i, més encara, la seva total eliminació són gairebé impossibles, si no es procedeix alhora a un desarmament integral, és a dir, si no es desarmen també els esperits amb l’esforç sincer per a fer-hi desaparèixer la psicosi bèl·lica. Això suposa, al seu torn, que el criteri de la pau, fonamental en l’equilibri dels armaments, sigui substituït pel principi que la pau veritable només es pot assentar damunt la confiança recíproca. Confiem que es tracta d’un objectiu que pot ser assolit. Ja que és reclamat per la recta raó, és summament desitjable i és de la màxima utilitat»[10].

Aquest és un servei fonamental que les religions han de prestar a la humanitat que pateix, vigilant el creixent intent de transformar fins i tot els pensaments i les paraules en armes. Les grans tradicions espirituals, així com el recte ús de la raó, ens porten a anar més enllà dels llaços de sang o ètnics, més enllà de les fraternitats que només reconeixen al que és semblant i rebutgen al qui és diferent. Avui veiem com això no es dona per suposat. Malauradament, forma cada vegada més part del panorama contemporani arrossegar les paraules de la fe al combat polític, beneir el nacionalisme i justificar religiosament la violència i la lluita armada. Els creients han de desmentir activament, sobretot amb la vida, aquestes formes de blasfèmia que obscureixen el Sant Nom de Déu. Per això, juntament amb l’acció, és cada vegada més necessari cultivar la pregària, l’espiritualitat, el diàleg ecumènic i interreligiós com a vies de pau i llenguatges de l’encontre entre tradicions i cultures. Arreu del món és desitjable «que cada comunitat es converteixi en una “casa de la pau”, on s’aprèn a desactivar l’hostilitat mitjançant el diàleg, on es practica la justícia i es custodia el perdó»[11]. Avui més que mai, en efecte, és necessari mostrar que la pau no és una utopia, mitjançant una creativitat pastoral atenta i generativa.

D’altra banda, això no ha de distreure l’atenció de tots sobre la importància que té la dimensió política. Que els qui estan cridats a responsabilitats públiques a les seus més altes i qualificades, procurin que «es considerin a fons els problemes de la recomposició pacífica de les relacions entre les comunitats polítiques en el pla mundial: recomposició fundada en la confiança mútua, en la sinceritat en els pactes, en la fidelitat als acord presos. Que el problema sigui examinat fins a descobrir el punt clau on sigui possible d’iniciar el camí vers una sèrie d’enteses amistoses, duradores i fecundes»[12]. És el camí desarmant de la diplomàcia, de la mediació, del dret internacional, tristament desmentit per les cada vegada més freqüents violacions d’acords assolits amb gran esforç, en un context que requeriria no la deslegitimació, sinó més aviat el reforçament de les institucions supranacionals.

Avui, la justícia i la dignitat humana estan més exposades que mai als desequilibris de poder entre els més forts. Com es pot habitar un temps de desestabilització i de conflictes alliberant-se del mal? Cal motivar i sostenir tota iniciativa espiritual, cultural i política que mantingui viva l’esperança, contrarestant la difusió d’actituds fatalistes «com si les dinàmiques que la produeixen procedissin de forces anònimes i impersonals o d’estructures independents de la voluntat humana»[13]. Perquè, de fet, «la millor manera de dominar i avançar sense límits és sembrar la desesperança i suscitar la desconfiança constant, ni que sigui disfressada rere la defensa d’alguns valors»[14], a una estratègia com aquesta s’oposa el desenvolupament de societats civils conscients, de formes d’associacionisme responsable, d’experiències de participació no violenta, de pràctiques de justícia reparadora a petita i gran escala. Ja ho assenyalava amb claredat Lleó XIII a l’Encíclica Rerum novarum: «El sentiment de la pròpia feblesa impel·leix l’home a voler unir la seva obra a la d’altres. L’Escriptura diu: “Més val ser dos que no pas un, perquè així el treball rendeix més. I si l’un cau, l’altre l’aixeca. Però ai del qui cau estant sol, sense que un altre el pugui aixecar!” (Coh 4,9-10). I en un altre lloc: “El germà ajudat pel seu germà és com una ciutat fortificada” (Pr 18,19)»[15].

Que aquest pugui ser un fruit del Jubileu de l’Esperança, que ha impulsat milions d’éssers humans a redescobrir-se pelegrins i a començar en si mateixos aquest desarmament del cor, de la ment i de la vida a la qual Déu no tardarà en contestar complint les seves promeses: «Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor» (Is 2,4-5).

Vaticà, 8 de desembre de 2025

LLEÓ PP. XIV

[1]Benedicció apostòlica “Urbi et Orbi” i primera salutació, Lògia central de la Basílica de Sant Pere (8 de maig de 2025).

[2]Sant Agustí d’Hipona, Sermó 357, 3.

[3]Ibíd., 1.

[4]Sant Joan XXIII, Carta enc. Pacem in terris (11 d’abril de 1963), 60.

[5]Cf. SIPRI Yearbook: Armaments, Disarmament and International Security (2025).

[6]Sant Agustí d’Hipona, Sermó 357, 1.

[7]Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.Gaudium et spes, 80.

[8]Francesc, Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 4.

[9]Id.,Carta al Director del “Corriere della Sera” (14 de març de 2025).

[10]Sant Joan XXIII, Carta enc. Pacem in terris (11 d’abril de 1963), 113.