MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA QUARESMA 2026
Escoltar i dejunar.
La Quaresma com a temps de conversió
Benvolguts germans i germanes,
La Quaresma és el temps en què l’Església, amb sol·licitud materna, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobi el seu impuls i el cor no es dispersi entre les inquietuds i les distraccions quotidianes.
Tot camí de conversió comença quan ens deixem atrapar per la Paraula i l’acollim amb docilitat d’esperit. Existeix, per tant, un lligam entre el do de la Paraula de Déu, l’espai d’hospitalitat que li oferim i la transformació que ella realitza. Per això, l’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on s’acompleix el misteri de la seva passió, mort i resurrecció.
Escoltar
Aquest any m’agradaria cridar l’atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l’escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d’entrar en relació amb l’altre.
Déu mateix, en revelar-se a Moisès des de la bardissa ardent, mostra que l’escolta és un tret distintiu del seu ésser: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors» (Ex 3,7). L’escolta del clam de l’oprimit és l’inici d’una història d’alliberament, en la qual el Senyor involucra també Moisès, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l’esclavatge.
És un Déu que ens atreu, que avui també ens commou amb els pensaments que fan vibrar el seu cor. Per això, l’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més veritable de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, perquè no quedi sense resposta. Entrar en aquesta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir avui per Déu a escoltar com Ell, fins a reconèixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església»[1].
Dejunar
Si la Quaresma és temps d’escolta, el dejuni constitueix una pràctica concreta que disposa a l’acollida de la Paraula de Déu. L’abstinència d’aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament perquè implica el cos, fa més evident allò de què tenim “fam” i allò que considerem essencial per a la nostra subsistència. Serveix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantenir desperta la fam i la set de justícia, traient-la de la resignació, educant-la perquè es faci pregària i responsabilitat envers el proïsme.
Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entreveure la tensió entre el temps present i el compliment futur que travessa aquesta cura del cor, quan observa que: «Al llarg de la vida correspon als homes tenir fam i set de justícia, però estar-ne satisfets pertany a l’altra vida. Els àngels se sacien d’aquest pa, d’aquest aliment. En canvi, els homes en tenen fam, tots se senten atrets pel seu desig. Aquesta tensió en el desig expandeix l’ànima, n’augmenta la capacitat»[2]. El dejuni, entès en aquest sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigeixi a Déu i s’orienti a actuar en el bé.
Tanmateix, perquè el dejuni conservi la seva veritat evangèlica i eviti la temptació d’enorgullir el cor, s’ha de viure sempre amb fe i humilitat. Demana mantenir-se arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de debò qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu»[3]. Com a signe visible del nostre compromís interior d’allunyar-nos, amb l’ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d’incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l’austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana»[4].
Per això, voldria convidar-vos a una forma d’abstinència molt concreta i sovint poc apreciada, és a dir, la d’abstenir-se d’utilitzar paraules que afecten i fereixen el nostre proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, renunciant a les paraules feridores, al judici immediat, a parlar malament del qui és absent i no es pot defensar, a les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a triar les nostres paraules amb cura i cultivar la bondat: dins de la família, entre els amics, als llocs de treball, a les xarxes socials, en els debats polítics, als mitjans de comunicació i a les comunitats cristianes. Aleshores, moltes paraules d’odi donaran pas a paraules d’esperança i de pau.
Junts
Finalment, la Quaresma posa de relleu la dimensió comunitària de l’escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l’Escriptura subratlla aquest aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan en el llibre de Nehemies narra que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l’adoració, amb la finalitat de renovar l’aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3).
De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridats a viure durant la Quaresma un camí compartit, en el qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la terra, esdevingui una forma de vida comuna, i el dejuni sostingui un penediment real. En aquest horitzó, la conversió no només concerneix la consciència de l’individu, sinó també l’estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interrogar per la realitat i reconèixer allò que realment orienta el desig, tant a les nostres comunitats eclesials com a la humanitat que té set de justícia i reconciliació.
Benvolguts, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faci més atenta la nostra oïda a Déu i als més desafavorits. Demanem la força d’un dejuni que arribi també a la llengua, perquè disminueixin les paraules que fereixen i creixi l’espai per a la veu de l’altre. I comprometem-nos perquè les nostres comunitats esdevinguin llocs on el crit del que pateix trobi acollida i l’escolta generi camins d’alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l’amor.
Us beneeixo de cor a tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal.
Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgata, verge i màrtir.
LLEÓ XIV PP.
_________________________________________________________________
[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 d’octubre de 2025), 9.
[2] S. Agustí, La utilitat del dejuni, 1, 1.
[3] Benet XVI, Catequesi (9 de març de 2011).
[4] S. Pau VI, Catequesi (8 de febrer de 1978).
