Data: 1 de març de 2026
A tots ens ha passat que, en algun moment, el cap ens ha bullit amb tanta intensitat que no hem sigut capaços de veure res amb claredat. Cal paciència —i de la bona— per asserenar-nos: santa paciència. Una de les preguntes que sovint més ens fem és: «Estic fent el que Déu vol que faci?», «Estic actuant tal com faria Jesús?», «Quina és, veritablement, la meva missió?». Aquestes preguntes són inevitables i normals, ambdues coses. Necessitem fer repetides consideracions sobre cadascuna d’elles. Curiosament, el verb considerar ens trasllada a una acció compartida antiga i meravellosa: la de veure els astres siderals de manera conjunta. Qui no ha estat mai observant els cels estrellats d’una nit d’estiu? De vegades sols, tal vegada, però d’altres en companyia. Quan això es donava de manera compartida, estàvem literalment considerant, és a dir, observant els estels enmig de la fosca. Observar-los per situar-nos. Quina acció més senzilla i, alhora, més sublim. Veure les estrelles. Normalment —i això és una apreciació personal— això ho hem fet amb un cert silenci, com si el gat, o qui fos, se’ns hagués menjat la llengua. D’aquest silenci neix avui el desig d’esbossar dues pinzellades sobre aquesta dita: «Muts i a la gàbia».
Tot agent de pastoral, com tota l’Església, ha de discernir. Aquest aspecte forma part de la sana espiritualitat que el sínode ens reclama. Discernir és aprendre a escollir la voluntat de Jesús. I, per realitzar aquesta empresa, necessitem el silenci. Aquest element, no ho dubtem, forma part de la nostra vida i, per tant, del nostre camí quaresmal.
Tristament, per moltes i diverses raons, alguns ens volen muts i a la gàbia. No vull pas polemitzar —si us plau, entenguem-nos—. Tots estem cansats de les polaritzacions, els trencaments i les imprecisions. Sabem, convençudament, que hi ha moltes més coses que ens uneixen que no pas que ens separen. No volem restar muts, com tampoc afavorir la xerrameca com a vehicle de convivència social. Ho hem dit sempre: som partidaris del diàleg.
En tot procés de discerniment personal i eclesial, el discerniment és fonamental. —Busquem les persones sàvies, aquelles que saben acollir, escoltar i no perdre el sentit de la realitat?—
Tornem-hi: la missió necessita el silenci, aquell que ens ajuda a no precipitar-nos. Aquest és l’element que volem trobar avui en la nostra vida quotidiana i en aquesta primera Quaresma que compartim. Un respir per poder dir una paraula encertada i sortir de les gàbies que ens esclavitzen. Certament que, sempre, no serem ràpids per a respondre grans interrogants personals i col·lectius. Doncs, diguem-ho sense hipocresies: «No en sabem més». Preferim la prudència abans que la precipitació.
La lentitud pot adormir i fer perdre intensitat, però sembla que ens dona algun marge de maniobra; les presses, massa freqüents en el nostre moment actual, contenen conseqüències diverses difícils de digerir a l’instant.
El nostre testimoni no pot imposar-se per la força, sinó per la dolça persistència de l’Amor. Estimar en silenci és possible. Estimar ens allibera, ens condueix al foment d’un bon diàleg, ens permet considerar les qüestions que ens planteja la vida i escollir la voluntat de Jesús. Hem de ser els primers, avui i sempre, a donar testimoni del desig de viure en plenitud. Per tant, valorem el silenci com a recurs poderós davant del món, i avantsala del diàleg i de la llibertat engabiada pels barrots de la violència, la por, la falsedat, l’odi i la rancúnia.
