Data: 12 d’octubre de 2025
No hi ha res més humà i més diví que saber dir: necessito. Aquesta expressió del papa Lleó XIV ens ajuda a pensar. Vivim envoltats de polaritzacions polítiques, socials i religioses que ho redueixen tot a adversaris a abatre des d’una pretesa superioritat moral. Però, quina és la paraula que gairebé ningú no s’atreveix a pronunciar en públic? Justament aquesta: necessito.
Dir “necessito” és reconèixer la pròpia fragilitat i obrir-se a l’altre. Però, la nostra societat sembla avergonyir-se de la dependència mútua. Es premia l’autosuficiència i s’ignora que tots portem dins necessitats semblants que quan les veiem acomplertes ens ajuden a viure i conviure en pau, però també dimensions interiors que reclamen sentit, identitat, escolta, esperança. Em preocupa que les bregues en política, cultura o religió transmetin la sensació de desconnectar de la realitat i les necessitats bàsiques o profundes de les persones i les comunitats. A l’Església tampoc estem exempts del perill de parlar massa des de la bombolla, amb receptes prefabricades i tancades que no respecten els processos. Us convido a escoltar el clam d’aquells que no s’atreveixen a dir amb senzillesa: no necessito ser jutjat sinó escoltat, necessito esperança, necessito ser acompanyat segons les meves circumstàncies cap a una experiència de Déu amor, font d’identitat i de sentit. El papa Lleó XIV ens anima a una pastoral “que no jutja i acull a tots”.
El papa Francesc ens recordava que “estem perdent la capacitat d’escoltar a qui tenim davant.” Quan la política, la cultura o l’Església viuen d’esquena a aquest crit, es tanquen sobre si mateixes i cauen en el parany de l’endogàmia. I l’endogàmia, a tots els nivells, és letal: mai no és fecunda ni portadora de vida. Només el contacte amb l’altre, diferent i a vegades incòmode, pot obrir camins de renovació.
Per això, el repte és múltiple. A nivell social, cultural, polític, religiós, ¿no necessitem menys trinxeres i més espais de diàleg? Si tots ens atrevíssim a dir necessito, i què necessito, descobriríem que és molt més el que ens uneix que el que ens separa. Tots volem el millor per a les pròximes generacions. Per què, doncs, tants joves perceben el futur com una distopia? Potser perquè no veuen adults capaços de confessar la seva necessitat, d’abandonar la màscara de seguretat i de construir junts respostes. Diguem necessito, acollim les necessitats reals dels altres i d’un nosaltres cada vegada més gran.
Pot ser que un futur no distòpic depengui de la nostra capacitat d’abraçar cada dia aquesta paraula senzilla i revolucionària: necessito, ens necessitem. Pronunciem doncs l’antídot contra la distopia. Potser si ho assumim amb humilitat, tornarem a ser i sentir-nos humans davant els altres i divins davant Déu.
