Data: 20 de juliol de 2025
Vivim temps complexos, amb tensions culturals i polítiques que sovint es tradueixen en discursos excloents. En aquest context, l’Església, com tants altres actors socials, es troba interpel·lada. A vegades, quan la seva veu —que sovint és plural— o la seva acció no s’ajusten a determinades visions de la societat, se’n qüestiona la presència pública. I això ens convida a una reflexió serena però necessària.
No som una ONG ni hem de semblar una extensió de cap poder polític o ideològic. Som una comunitat de fe plural, cridada a servir, a acollir, integrar i a anunciar l’Evangeli de la vida i de la pau.
La nostra història ens ha ensenyat la importància de l’autocrítica, de l’escolta i del diàleg sincer amb altres visions i creences. No aspirem a tenir privilegis ni a imposar res a ningú, però sí que demanem poder contribuir, com qualsevol altra entitat, al bé comú amb llibertat i respecte.
Una societat democràtica i madura no és la que homogeneïtza ni exclou, sinó la que sap integrar les diferències. La que reconeix en cada institució, col·lectiu i persona un valor a aportar. I això val tant per a l’àmbit social com per al religiós. Em preocupa veure créixer actituds extremes o excloents que, des de posicions ideològiques (polítiques), coincideixen a voler censurar o limitar la pluralitat i el diàleg.
La llibertat veritable no consisteix a imposar una sola visió del món, sinó a obrir espais on tots puguem expressar-nos i aportar. Especialment cal tenir present el rostre dels més vulnerables: ells han de ser sempre el centre de la nostra acció i de la nostra mirada. La civilització és això, tenir cura dels altres.
Arran de esdeveniments que han tingut lloc el mes de juliol dins i fora de Catalunya, cal preguntar-se si no estem entrant en una dinàmica subtil de censura laïcista o de colonització ideològica de les creences religioses.
La convivència democràtica no s’assoleix suprimint la diferència, sinó aprenent a conviure-hi. I això inclou la veu i l’acció tant de l’Església com d’altres confessions religioses, amb les seves conviccions i els seus límits, però també amb la seva voluntat sincera de servir i construir plegats allò que torno a recordar: el bé comú.
Solem dir sovint que a l’Església hi cap tothom, però i als nostres carrers i places? Ho volem viure així no només dins dels nostres temples, sinó també als carrers i a les places de les nostres ciutats i pobles.
