Data: 31 d’agost de 2025
La fe que professem ens uneix als altres creients que confessen, com nosaltres, Déu com a Trinitat Santíssima. El “jo crec” va unit sempre al “nosaltres creiem”. La confessió individual de la fe es fa en la comunió de tota l’Església. El text del Credo que es va aprovar a Nicea utilitzava la primera persona del plural: “creiem”. La fe és, alhora, un acte profundament personal i un acte comunitari. Professar la fe en la Santíssima Trinitat ens uneix com a Església i ens posa, als creients, en comunió de cor i de vida.
La fe procedeix de la predicació (cf. Rm 10, 17) i, per això, és rebuda de l’Església. N’hem rebut la fórmula de Nicea com un preciós tresor. Els cristians del segle IV, recollint antigues formulacions de fe, van realitzar una formulació de la fe a Nicea, que després va ser revisada i ampliada al Concili de Constantinoble de l’any 381. Nosaltres ens unim a aquesta fe mil·lenària que ens ha estat transmesa per les generacions de cristians que ens han precedit.
Aquesta fe demana ser viscuda en companyia. L’experiència dels altres ens ajuda a comprendre-la millor i viure-la. És particularment rellevant l’experiència dels sants, que han convertit la fe en norma de tota la seva vida. També les reflexions dels teòlegs, la veu dels pastors i el “sentit de la fe” que té tot el poble de Déu, ajuda a penetrar en el sentit i contingut de la fe i a viure-la amb més fidelitat.
L’Església també ens ajuda a celebrar i transmetre la fe. Creure en Déu és un goig que s’expressa en les nostres litúrgies i es fa present a través dels signes-sagraments que Crist ens va deixar. A més, la fe genera en nosaltres el desig de comunicar-la. Per això, la comunitat de fe està compromesa en el testimoniatge de la fe.
Un repte important per al nostre temps és viure la fe eclesialment. L’individualisme ferotge que caracteritza les societats postmodernes, junt als límits i mals morals de les persones d’Església, ha conduït a relegar o, fins i tot, menystenir els elements comunitaris i institucionals de la fe, donant equivocadament per suposat –potser de forma inconscient- que es pot viure la fe en Jesucrist al marge de l’Església. Per això, és urgent cultivar el sentit del “nosaltres”, la vivència comunitària de la fe. L’Església és el mitjà permanent de la fe, el medi a l’interior del qual l’home creu. Només des del si de la comunitat de creients, la persona aprèn a celebrar i confessar la fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. És en la comunitat on la fe resulta expressable i practicable.
(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211)
