Data: 29 de juny de 2025
L’església parroquial no és solament un edifici funcional. És lloc sagrat, consagrat a Déu, símbol visible del seu amor enmig del món. Quan una església està oberta, Crist mateix obre els braços a tothom. És una invitació constant a entrar, a pregar, a trobar la pau. En un món que corre i sovint no escolta, les portes obertes d’una església són una paraula sense paraules, un silenci que crida: “Déu és aquí, t’espera”.
L’església oberta al llarg del dia acull el plor del qui sofreix, la súplica del qui cerca, la gratitud del qui estima, la celebració de la fe i la vida. És refugi i font. És testimoni de generacions que hi han trobat consol, sentit, redempció. I és, també avui, el cor espiritual de cada comunitat, per petita que sigui.
L’Església no és solament la comunitat, sinó també la casa que la fa visible i tangible. Quan tanquem les portes de les nostres esglésies per manca de recursos econòmics o humans, per qüestions de seguretat o per desànim, tanquem un rostre de Crist al món. Mantenir-les obertes és un acte de confiança en l’Esperit Sant, que segueix actuant.
Catalunya, amb la seva diversitat i pluralitat, necessita presències discretes però reals del Misteri de Déu. En un entorn marcat per la secularització, el pluralisme religiós, per la recerca espiritual i també pel buit existencial, una església amb horari ampli de portes obertes és un gest senzill de missió. No calen grans paraules: només estar. I en aquest ser-hi, Déu obra.
En un temps en què moltes realitats semblen diluir-se, mantenir les nostres esglésies i capelles del Santíssim obertes i accessibles a l´oració és un signe i testimoni d´esperança.
