Data: 3 d’agost de 2025
Els cristians del segle XXI continuem professant avui la mateixa fe que va ser proclamada solemnement fa 1700 anys, al Concili de Nicea. Creiem en un Déu que és Pare misericordiós i origen de tot allò creat, creiem que Jesucrist és el Fill de Déu, consubstancial al Pare, i que l’Esperit Sant és Senyor i infon la vida. Aquesta fe il·lumina el camí de la nostra vida i ens omple de goig i esperança. Recorrent a paraules i expressions tècniques i precises –algunes de les quals avui ens poden resultar estranyes-, els pares del concili de Nicea van voler preservar la fe reflectida en el Nou Testament sobre Jesús, del seu Abbà i de l’Esperit que havia promès. Certament les afirmacions del Credo s’expressen en el llenguatge d’una època, però el seu contingut és atemporal, perquè si bé la fe s’expressa sempre en una cultura, alhora la transcendeix.
Ha de quedar ben clar que el Credo no és, primerament, una veritat que professem, sinó més aviat, una veritat que ens posseeix. Les veritats contingudes en el Credo ens condueixen més enllà de si mateixes. Des de molt antic es coneix la professió de fe o Credo amb el nom de “Símbol”. A l’origen, aquesta paraula grega fa referència a un objecte partit en dos, del que dues persones en conserven cadascuna la meitat. El credo o Símbol de la fe seria, per tant, una meitat que remet i envia a l’altra meitat, que està oculta. A través de les paraules, es revela i evoca un misteri que les transcendeix. Les veritats que professem remeten a misteris que fan referència a la vida íntima de Déu, al sentit de la nostra pròpia vida i al valor del món creat.
Per això, professar la fe ens condueix a una cerca constant, que no admet respostes simples. Els misteris que s’obren davant nostre ens inciten no només a contemplar-los, sinó també a interrogar-nos sobre ells i cercar comprendre’ls millor, perquè mentre vivim en aquest món “fem camí per la fe, sense veure-hi” (2 Cor 5, 7). És coneguda la recomanació de sant Agustí: “crede ut intelligas”, creu per entendre (Carta 120). La fe vol ser explicitada, pensada, compresa. Sant Anselm dirà al “Proslogion” que la fe cerca l’intel·lecte, “fides quaerens intellectum”. La fe no anul·la la nostra capacitat de pensar, sinó que l’estimula, convidant la nostra intel·ligència a fer les preguntes fonamentals de tota existència humana.
Encara que, per raons molt diverses, els cristians del segle XXI ens trobem dividits en diverses esglésies, confessions i congregacions, tenim el goig de professar junts la mateixa fe en el Déu trinitari, cosa que ens fa sentir-nos en comunió amb tantes generacions de cristians que ens van precedir i ens ajuda a créixer en unitat entre nosaltres.
(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211).
