Data: 7 de setembre de 2025
Professar la fe de Nicea no consisteix només en repetir mecànicament unes fórmules elaborades fa 1700 anys. Significa sobretot viure la nostra vida a la llum d’aquesta fe. La fe és per a la vida. Viure la fe de Nicea és deixar que tota la nostra existència estigui penetrada per la convicció que Déu és el nostre Pare i que podem adreçar-nos a Ell amb la confiança que tenen els fills; és esforçar-nos cada dia per seguir més de prop Jesucrist, unint-hi la nostra vida, configurant-nos amb Ell; és deixar que l’Esperit Sant sigui la força que ens dona vigor i impulsa la nostra vida, i obrir tot allò que som a la seva acció transformadora.
La fe s’ha de fer, actuar. “El just viurà per la fe” (Hab 2,4; Rm 1, 17), repeteix l’Escriptura. La fe es fa realitat en actes concrets, conviccions, experiències, expectatives. S’expressa en un estil de vida, en un comportament que es viu cada dia. No és una droga que ens faci escapar del món, sinó un estímul que motiva la nostra praxi. La fe és una realitat per viure.
La nostra fe s’expressa en una vida tota traspassada per l’amor. Allò que veritablement compta –diu Sant Pau– és “la fe que actua per l’amor” (Gal 5, 6). Creiem en un Déu l’essència del qual és amor, misericòrdia, compassió i perdó. La nostra fe serà autèntica en la mesura que engendri en nosaltres una dinàmica d’amor, que ens condueixi a rebutjar amb fermesa qualsevol forma de violència o discriminació, a posar-nos al servei de les persones ferides que trobem a la vora dels camins de la vida (cf. Lc 10,30s.), a ser servidors -diaques- de tots, especialment dels més pobres.
Sense obres d’amor, la fe és un cadàver sense vida (cf. Jm 2, 17). La fe no és mai passiva, sinó transformadora. La conseqüència de creure en un Déu que és misteri d’amor és estimar els germans, fins al punt d’estar disposats a donar la vida per ells (1Jn 3, 16). Per això, encara que obréssim miracles extraordinaris, féssim grans obres socials o parléssim com els àngels, si no vivim en l’amor, tot seria en va i buit, “com una esquella sorollosa o un címbal estrident” (1Co 13, 1).
La gent té dret a exigir-nos, als qui professem aquesta fe, que siguem coherents amb ella, de manera que trobin en nosaltres misericòrdia, comprensió, bondat, acolliment cordial, atenció als més pobres i compromís a favor de la justícia. Valdria la pena pensar quines iniciatives podríem emprendre junts els qui confessem avui creure en un Déu que és Amor (cf. 1Jn 4, 8).
(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211)
