Data: 16 de novembre de 2025
Fou el papa Francesc, home de Déu, qui va començar a proposar la Jornada Mundial centrada en els pobres l’any 2017. Enguany arribem a la seva novena celebració. El papa Lleó XIV ens recorda que els pobres, vinguin d’on vinguin, poden convertir-se en testimonis forts i fiables d’esperança. Les precarietats que envolten la vida de molts germans nostres necessitats ens fan propera aquella dita que diu: «Qui dia passa, any empeny». Cert. De vegades, l’escassetat del tipus que sigui, les situacions de mancança i les adversitats fan difícil el camí de la vida. És en aquestes ocasions que tan sols ens queda una última reserva d’energia per poder resistir i seguir confiant. Alguns entesos parlen de la resiliència, un terme que vol fer referència a l’existència d’una força inaudita per mantenir una certa direcció en la trajectòria vital. Som, alhora, forts i febles. Hi ha situacions i experiències que ens enforteixen, i d’altres que ens abaten. Ho sabem bé.
Una de les pobreses més greus, no tenim por de dir-ho, és la de pensar que els qui viuen a les perifèries no coneixen Déu. Em sembla que succeeix tot el contrari. Els pobres són els qui, de vegades, més a prop viuen de Déu i els qui poden parlar-ne amb més propietat. No tenen res i ho esperen tot d’Ell. Viuen la fe. Ells no elaboren teories del cel i la terra; prou feina tenen a viure i a sobreviure. Ells reben amb freqüència el menyspreu i el rebuig, el judici i la mirada despectiva. Com acompanyar aquesta realitat tan punyent des de la nostra condició de missioners?
Actuar a favor dels pobres no és una distracció pastoral. Ells són els amics preferits de Jesús. La jornada d’avui és una invitació a anar més enllà de les nostres rutines i posar, de veritat, al centre de la nostra vida eclesial els pobres. Ells són els qui trenquen els nostres esquemes pastorals, però sempre els renoven. Quin goig descobrir-los prop nostre, més encara, dins de les nostres comunitats, projectes, escoles, entitats… dins de la nostra diòcesi. Les pobreses, segons diuen els més entesos, no minvaran; ans al contrari, seguiran creixent. Prego que també augmentin les nostres respostes i les nostres habilitats per acompanyar aquestes realitats, algunes d’elles dures. Molt dures. La darrera exhortació apostòlica del papa Lleó XIV, Dilexi te («T’he estimat»), recorda la creativitat que l’Església ha tingut per donar resposta a aquestes situacions. A saber: des de les primeres accions de servei de l’Església primitiva, passant per les reflexions incisives dels pares que no obliden mai el protagonisme dels més desvalguts, o bé les accions dels monestirs d’època medieval que no desvinculaven mai la pregària de la caritat, o bé els ordes hospitalaris, mercedaris o mendicants, o bé l’opció de l’Església per l’educació dels més desafavorits, o bé altres expressions d’acompanyament en favor dels migrants, o l’existència contemporània dels moviments populars que arriben amb el desig de seguir ajudant i lluitant pels drets dels pobres. Exemples no ens en falten.
L’escenari és molt complex, però no irreductible a la incapacitat de transformar aquesta realitat dels nostres germans més desvalguts. Som capaços, n’estic segur, de superar la dictadura de l’economia que mata, per anar més enllà de les nostres rutines, com aquella del «Qui dia passa, any empeny», i seguir revifant aquell bon samarità que ha viscut i viu dins nostre.
