Data: 28 de desembre de 2025
Som en temps de Nadal. Aquests propers diumenges, la litúrgia ens convida a contemplar grosso modo els esdeveniments centrals de la infància de Jesús. Un d’aquests escenaris vitals decisius és la família. Ja vam dir que no existeix la família perfecta, sinó aquella que té l’interès de viure l’evangeli, l’Amor. La vida cristiana necessita aquests nuclis humans a través dels quals s’aprenen les grans lliçons de la vida, a saber: escoltar, dialogar, perdonar… estimar.
Sempre he pensat que la família és com un violí. M’explico. És una caixa de ressonància esplèndida, amb unes cordes que, elevades gràcies a un pont, queden òptimament en tensió; passant-hi l’arquet, les fa vibrar, i dins la caixa hi trobem l’ànima, gràcies a la qual el so s’amplia i fa que el violí tingui vida. Quina meravella. I així, afirmem que, si tocar bé un violí és més que difícil, viure en família també. Tot un art. Per això em ve al cap aquella dita amb la qual parlem de la necessitat d’estar sempre en alerta: «qui no té memòria ha de tenir cames».
I és ben veritat. No sempre estem a l’alçada de les circumstàncies. La missió, i en general la vida cristiana, té molt a veure amb la disponibilitat. La «memòria» és quelcom important per reconèixer d’on venim, però quan aquesta falla, les «cames» són decisives. En una família també passa el mateix. Els inconvenients s’acaben resolent no per la força, sinó pel diàleg; no pel pes de la història, sinó per l’habilitat i l’enginy d’escoltar-se. Així, podem dir que els records són adients, òptims, sempre que no ens bloquegin en un passat que no tornarà.
En tot projecte missioner —i la família és un lloc primordial— cal el diàleg i l’escolta. En una família es couen les relacions i els vincles que, el dia de demà, donaran peu a propostes vitals de gran volada, i això sabent que en cada unitat familiar no hi ha ningú que visqui la fe de la mateixa manera. Les inquietuds de cada membre familiar són ben diverses.
La família de Jesús era un lloc de Déu. Josep i Maria no vivien la fe de la mateixa manera, però la vivien. Llegien la partitura que Déu els havia escrit i, al mateix temps que la interpretaven, amb la seva disponibilitat, compromís i oració, composaven nous fragments. És així com aprenien a estimar i a estimar-se.
Tots som, alhora, intèrprets i compositors. Els passatges que recordem de la nostra infantesa resten ben marcats en el nostre cor. Però no podem viure només de records. Cal ser «constructors familiars», instruments disposats a sonar bellament en tots els espais possibles. Animem-nos. Quan en un violí sonen dues cordes harmoniosament, la impressió és excel·lent. Imaginem-nos si tots els membres d’una família conjuguen el verb «estimar». Imaginem-nos si tots els qui ens diem cristians, aquí al Bisbat de Lleida, som dels qui ens mantenim ferms a descobrir-nos i tractar-nos com a germans. Seria un passatge inoblidable per a les generacions futures.
Cal generar records? Sí, però també capacitats per ser actius avui, en el nostre present. D’aquí que, quan fallin els records —perquè pot passar, tard o d’hora—, tinguem l’enginy i la gosadia de deixar-nos portar per la força i la destresa de seguir conjugant el verb «estimar», dialogant i escoltant. Això ens unirà, més d’hora que tard.
