Data: 29 de març de 2026
A la pel·lícula Sirāt un pare i el seu fill petit s’endinsen en el desert per rastrejar la filla desapareguda entre raves. L’amor obstinat els empeny més enllà de la por, com qui travessa un paisatge que reflecteix un desert interior. Sirāt vol dir “camí/senda” i, en la tradició islàmica, evoca també el pont que cal creuar cap al més enllà. El Diumenge de Rams és l’entrada de Jesús en el seu sirāt: la Passió. Jesús no defuig culminar el sentit de la seva vida, a la creu assumeix el pas estret on l’amor viscut fins a l’extrem també és posat a prova.
A Sirāt morirà l’Esteve, el fill petit. El relat deixa de ser només una cerca i es converteix en dol: parla de la mort amb la culpa vorejant cada decisió del pare, i des d’aleshores la pel·lícula demana travessar la nit sense consols. A la Passió, també: l’horitzó s’enfosqueix, les veus s’apaguen, i queda el “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit”. La diferència és que a l’Evangeli, el pas de la creu gesta Pasqua, Vida.
Sirāt parla amb imatges i música techno; pols i immensitat desarticulen el relat i ens obliguen a escoltar el que passa dins dels protagonistes. Tot es torna sensorial, sense paraules. La Passió, en canvi, és revelació perquè allò que es veu fracàs i patiment, no és allò que passa (donació absoluta i redempció). La creu no és estètica de derrota, sinó gramàtica d’amor que desarma el pecat i la banalitat del mal.
Tant a Sirāt com a Rams, la clau és deixar-se conduir per un amor que no vol controlar l’acabament, sinó ser fidel en el camí. Però el cristianisme afegeix allò que el cinema no diu: la Pasqua. La fe no esborra el mal ni la mort, les travessa. El pare de Sirat ha de creuar el pont del dol per no perdre’s a si mateix; nosaltres entrem amb Jesús a Jerusalem per aprendre que la Passió és sentit i promesa de vida. On el món posa un punt final, Déu hi escriu el començament de la VIDA.
