Data: 25 de gener de 2026
La vida cristiana, segons el meu humil parer, es construeix de moltes maneres, però no totes funcionen de la mateixa manera. M’explico. De vegades ens recolzem en arguments deduïts, és a dir, generats a partir de grans principis. En d’altres ocasions, ens movem amb criteris que provenen del món de les intuïcions, és a dir, que són producte d’una experiència personal. Els grans ideals existeixen, com també les vivències personals, que acaben tenint un lloc molt rellevant, i vindrien a validar allò tan inqüestionable que diria: «el que a mi em va bé, m’ho quedo».
Sovint penso que tots estem fets com si fóssim mosaics, com si la nostra vida fos un cúmul de tessel·les ben diverses. El sentit de cadascuna d’elles és autèntic, fins i tot diria que absolut. Existeix, però, alguna raó interna que les relligui amb sentit? Es fa difícil dir-ho, però hi ha un element que a nosaltres, seguidors de Jesús, ens ajuda en gran manera: em refereixo a la Paraula de Déu. Ella, la Sagrada Escriptura, ens guia. Ho tinc clar. El text sagrat ens ajuda a posar llum a tants i tants capítols de les nostres vides i ens confirma la validesa de la dita d’avui: «ser de bona pasta».
Estem fets, diu el text sagrat, per obra i gràcia de Déu, però no oblidem que Déu ens ha modelat des del fang. És a dir, som alhora febles i trencadissos, però també brillants i esperançats. No vull de cap manera anar-me’n per les branques amb una reflexió genèrica. Vull, senzillament, recordar-me i exposar que hi ha una pasta, una bona pasta, que dona a la nostra vida un to d’unitat important, necessari i essencial. Necessitem apropar-nos al text del Nou i de l’AnticTestament per tal de copsar aquesta acció de Déu en nosaltres, i aquest substrat del qual estem fets però també a partir del qual Déu ens eleva.
No volem ser dels qui escapcem el text sagrat com qui desfulla una flor: «això sí, això no». Tot el text som nosaltres. És a dir, el text parla de nosaltres, del que som, de les nostres llums i de les nostres foscors. No tinguem por a llegir —ai, per favor! Això pensava que no ho escriuria mai!—, doncs el que llegim ens ajuda a configurar la unitat que cerquem.
Els missioners són d’aquells que llegeixen. La Bíblia, llibre de llibres, és text de capçalera. Llegir ens ajuda a reconèixer qui som. És emoció pura. No és fàcil dedicar temps a la lectura en un món tan ple d’interrupcions i distraccions. És un repte dels grans. Qui llegeix es cultiva, fa de la seva persona un camp i el llaura. El text sagrat ens convida, diguem-ho solemnement, des de l’eternitat, a construir-nos, és a dir, a reconèixer que som aquella bona pasta que ens fa ser qui som, és a dir, testimonis del bon Déu, referents que assumim responsablement els errors propis i que insistim a compartir els èxits que assolim.
Els missioners necessitem aquesta proximitat vers la Paraula de Déu. No ens cal pas aprendre-la de memòria, sinó saber-la traslladar a la vida. Dit també d’una altra manera: saber que la història de salvació que relata està inclosa en la nostra vida. «—Ser de bona pasta o no ser-ho? that’s the question», diría algun Hamlet actual. Bé, apuntem-nos a la lectura, si pot ser continuada. Un bon repte. No siguem dels qui ho volen tot de cop i volta: davant del text sagrat quedaríem fregits. Més val poc i pair bé. Que la bona lectura us acompanyi. Que el text sagrat relligui el món, el dels grans ideals i el de les múltiples experiències, en una historia d’amor, una història de sentit.
