Data: 5 d’abril de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
En aquest diumenge de Resurrecció em plau desitjar-vos, com a pare i pastor, un joiós temps de Pasqua. Un temps en què la vida nova que sorgeix del Crist ressuscitat ens impel·leix a esdevenir una família pasqual enmig de la nostra societat.
Celebrarem durant cinquanta dies la vida, i la Vida en majúscules: aquell que ens diu: he vingut perquè tingueu vida i la tingueu en abundància, perquè la vida no ha pogut pas ser vençuda. El salm de la litúrgia d’avui ens recorda: Enaltiu el Senyor, que n’és de bo; perdura eternament el seu amor. La Pasqua és el temps de la bondat: el Pare, engendrant el seu Fill Jesucrist, ens ha donat la bondat, i ha passat per tot arreu fent el bé, donant la salut, ressuscitant morts, guarint malalts, donant serenor i pau.
Els apòstols Joan i Pau ens recorden la nostra condició: som en el món, però no som d’aquest món; és a dir, la nostra manera de viure ens du a la transformació, a la configuració plena amb el Crist. Però, tot i això, constatem la guerra, la divisió, el conflicte, l’agressivitat, la desconfiança, la cobdícia, la mentida, la calúmnia, la confusió… Fins i tot la guerra es presenta com una forma de solució de conflictes apel·lant a un bé superior. L’imperi del meu interès individual fa que la vida segueixi rebutjada i atacada, sense cap tipus de consideració. En canvi, sabem que la vida és la pedra fonamental de la construcció del llinatge humà, és la pedra posada per Déu que corona l’edifici. Aparentment, pot semblar que les formes, els signes i els estris de la mort prenen el control de la humanitat.
L’evangeli d’aquest diumenge ens mostra el sepulcre buit, sense presència del cos mort del Senyor: la mort ja no té cap sentit ni missió; no hi ha la Vida en el sepulcre. La pedra que el tancava ha estat apartada perquè hi ha comunicació. El sepulcre està obert, igual que el llençol i el mocador d’amortallar, que estan plegats al costat del sepulcre; ja no són necessaris, són únicament signes que hi havia algú i ara no hi és: és Viu. Maria Magdalena es pensa que s’havien endut el cos, però no és pas així. No existeix el cos mort; posteriorment troben la realitat: un Cos viu. Per això el deixeble que tant estimava entra i veu la buidor de la mort, s’adona i creu que la Vida ha vençut la mort: Déu no ha estat derrotat. Davant del mal, les seves eines de destrucció i d’extermini no tenen sentit: són obsoletes, niciesa i arrogància humana. Davant d’aquesta vida triomfant de la Pasqua, què resta? Quina opció tenim? L’única: la bondat.
Cuidar, acaronar, gaudir la Vida, és a dir, viure en pasqua (fer pasqua). Aquest “ser pasqua” s’executa en la bondat, passant i fent el bé… alliberant. Davant l’odi, l’acollida; davant la marginació, el rescat; davant el desvalgut, el recolzament; davant la fam, el pa compartit; davant l’abús, la justícia; davant la mentida, la veritat; davant del sense sentit nihilista de la vida, la certesa del bé; davant el cansament, el desencís, la frustració i la depressió, la guarda de les ovelles del bon pastor, de l’anyell immolat que dona la salut a tothom. Davant la guerra, la pau; davant la mort, un sepulcre buit.
“Lluitaren Vida i Mort, en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna en nova vida” (Seqüència del Diumenge de Pasqua). La Pasqua és la veritable realitat del món, el veritable futur del món i de la condició humana.
Amb els millors desitjos d’una Pasqua plena de vida per a tothom, joiosa Pasqua de Resurrecció!
