Data: 22 de març de 2026
Estimats amics i amigues:
El dia 25 de març, quan l’Església contempla el misteri de l’Encarnació i celebra la Jornada per la Vida, som convidats a girar la mirada cap a l’origen sagrat de tota existència. Tornem al pessebre de l’Amor, al silenci fecund del si de Maria, a la cura pacient de Josep, al Verb etern que va començar a bategar amb cor humà. I, en aquell mateix instant, tota vida va quedar per sempre abraçada per Déu.
«Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions» (Jr 1,5). Aquestes paraules del profeta Jeremies anuncien que no som fruit de l’atzar ni un accident fortuït de la història: som un pensament estimat de Déu, som alè seu en el fang fràgil de la nostra carn.
Cuidar la vida, en la seva plenitud o en la seva ferida, des de la seva concepció fins al seu últim sospir, és un deure irrevocable. Som teixit de la tendresa de Déu, som el somni d’un Pare bo: «Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare» (Sl 139,13). En la Trinitat descobrim la font d’aquest misteri. El Pare ens pensa i ens crida a l’existència; el Fill assumeix la nostra carn i l’eleva fins al cel; i l’Esperit Sant habita en nosaltres com a alè, viàtic i foc. No estem sols en el camí —a vegades pedregós— del viure: som llar de l’Amor Som teixit de la tendresa de Déu trinitari, i la nostra vida és un lloc sagrat on el Pare, el Fill i l’Esperit Sant es fan providència, altar i consol.
Cuidar la vida és custodiar un batec que no ens pertany del tot: és el batec mateix de Déu en nosaltres. Ell ha posat el seu cor en el nostre perquè visquem des d’Ell, per Ell i en Ell. I cada respiració és participació en el seu alè; cada gest d’amor, una transparència de la seva divinitat. Com deia sant Ireneu: «La glòria de Déu és l’home vivent; i la vida de l’home és la visió de Déu». Per això, viure és ja una vocació; i estimar sense mesura n’és el compliment.
Cuidar la vida és contemplar-la, servir-la, acompanyar-la, sostenir-la quan tremola. És reconèixer en cada rostre una epifania del Déu viu. Avui se’ns confia aquesta tasca: fer de la nostra existència un batec agraït, perquè cada dia puguem dir: «Senyor, que el meu cor aprengui el vostre bategar i que les meves mans cuidin allò que Vós estimeu, fins que tota vida trobi en nosaltres una llar». Perquè si Déu ha posat el seu cor en el nostre des del primer instant, llavors cada vida és sagrari, cada història és terra santa i cada ésser humà és un misteri que ens remet a l’Amor etern.
