Data: 22 de febrer de 2026
Una pregunta habitual entre els cristians és la del «com?». «Com farem això?», «com podrem tirar endavant?», «com s’ha d’entendre això?», «com cal viure avui l’evangeli?»… Els entesos parlen de la pregunta ètica, perquè ens veiem inclinats a respondre amb termes pràctics. Avui, doncs, que continuem la nostra reflexió sobre el món contemporani i la missió, ens endinsem en aquesta dita tan coneguda: «tal faràs, tal trobaràs».
Hauríem de puntualitzar que el verb «fer» ha agafat molt de protagonisme. Massa. Sembla que «ho fem i ho desfem tot», o «fem allò» i també «fem allò altre». No podem permetre reduir la nostra parla a uns pocs termes. La vida és molt més intensa, rica i diversa. En tot cas, el que és cert és que «fem coses». Les fem, les traginem, les modelem, les transformem…
En aquest riu d’accions, els humans simplement actuem com a instruments. Encara que l’home sigui, com diuen els especialistes, l’únic animal que «fa eines que fan eines», nosaltres som simplement uns instruments. Com a molt, instruments creatius. El Creador és Déu, i només Ell. Aclarit. Tornem-hi.
«Fins a quin punt les nostres accions ens defineixen?» Diria que bastant o del tot. En gran part és així. «I les nostres omissions?», també. Som persones que, poc o molt, ens definim per allò que duem a terme. Tant de bo que tot el nostre obrar no sigui una excusa per danyar, ferir o perjudicar ningú. Alerta, perquè en el nostre entorn existeixen accions i persones incoherents i irresponsables, és a dir, que actuen amb poca transparència. Alguns es disfressen de pau i bondat, però és una disfressa i res més. Hi ha cristians que ho són de nom, però no de fets. Això ha passat sempre.
En aquest temps de conversió que és la quaresma, hauríem de créixer tots en la valentia de viure clarament els criteris de l’Evangeli –quan dic «tots», em refereixo a tots. Fets i no paraules, diria el savi. En tot cas, per no caure en tensions irresolubles: paraules i fets ben units pel testimoni. La missió es planteja de moltes maneres, però sens dubte guanya pes gràcies a la sintonia entre el que diem i el que fem. La unitat de vida és expressió de coherència.
Un altre perill actual és la inacció. Que un missioner no faci res delata una opció, si més no, poc freqüent. Espiritualment, en d’altres èpoques, s’havia denunciat el quietisme. No ens alineem tampoc amb l’activisme. Fugim dels extrems desmesurats. L’equilibri és un art que cal cuidar i considerar quotidianament en el camp de la missió.
Vet aquí que la nostra dita, en el context quaresmal en què ens trobem, ens convida a l’acció responsable, coherent, i també a l’acceptació de les conseqüències dels nostres actes.
Ja ho tenim: coherència i responsabilitat. Dos termes que no estan gens de moda, però que tots cerquem. No podem reduir, doncs, el cristianisme a un formulari teòric; tampoc a un conjunt d’accions mogudes per la repetició sense criteri. Avui necessitem retrobar-nos amb el món de l’experiència. Doncs és des de la vida que entendrem la crida a ser coherents i a ser responsables del que hem pogut fer o desfer.
