Data: 7 de desembre de 2025
Continuem el nostre camí cap al portal de Betlem. Queda força camí. Que ningú es distregui i que ningú es cansi de cop i volta. És cert que el cansament també forma part de la nostra història, però ser missioners ens demana saber regular les forces, fer fora la mandra i el judici precipitat, i així conservar l’aspiració d’arribar a tothom. I és que tota la humanitat té desig de Déu. És a dir, desig de Pau, de Justícia, d’Amor.
Avui són molts els qui parlen d’un ressorgiment del fet religiós cristià; m’atreviria a dir que fins i tot d’allò que és pròpiament catòlic, comunitari, solidari. Artistes de tota mena, articulistes, pensadors, homes i dones de la cultura expressen a la seva manera, i al mateix temps, la buidor que provoca el món i les ofertes que d’aquest emanen, però també el goig d’estar en un procés sincer de recerca de l’absolut.
En aquest batec profund, no podem descuidar de cap manera que Déu respecta sempre les nostres passes, i Crist camina misteriosament al nostre costat, amb un respecte exquisit per la nostra llibertat. Com va fer amb aquells deixebles d’Emaús. No volem ser d’aquells que comencen un camí de pressa i volant, per deixar-lo al cap de poc temps. La missió ens reclama l’enteresa i la fermesa de «tocar de peus a terra». Aquesta és l’expressió que avui voldria aprofundir una mica.
A què em refereixo? Doncs, que si és ben cert que la missió de vegades és «fer volar coloms», és a dir, somiar, despertar esperances i entusiasmes engrescadors que ens permeten albirar la possibilitat real que és possible viure d’una manera nova, segons la proposta de Jesús, també és cert que la missió és un exercici de realisme, de sensatesa, de prudència, de ponderació.
Vull fer esment d’aquesta necessitat, precisament ara, en el temps d’Advent. Arribar al portal de l’infant de Déu és voler madurar com a persona, però també com a comunitat creient. No caminem mai sols. No hem estat creats per anar sols per la vida.
De vegades, la il·lusió d’uns s’ha d’equilibrar amb la saviesa d’uns altres. Tots ens necessitem. Que el nostre Advent sigui, doncs, un temps adient per saber que ens cal posar els peus a terra sense trepitjar ni esclafar ningú. Volem deixar una bona empremta, aquella que sigui reconeguda no per la força de la violència, sinó per la intensitat de l’amor.
Caminar estimant: aquest és el bon pas que ens durà a Betlem. M’agrada, de sempre, recordar que no camino sol. Això és catòlic. Ho sé, no pas per ciència infusa, sinó per l’experiència d’haver-me de posar en camí cada dia. La missió que cadascú porta a terme és un exercici que demana «tocar»: aquest és el gran sagrament cristià. Jesús toca el nostre cor no pas per maltractar-lo, sinó per acaronar-lo i estimar-lo més.
La missió, doncs, no pot ser mai una expressió invasiva, sinó tot el contrari: una manifestació de sincera proximitat. El realisme que ens exigeix la missió ens permet seguir creixent en aquella saviesa popular d’entendre quins són els camins de Déu i quins són els moments adients i, per tant, els ritmes necessaris per seguir aproximant-nos a l’Amor, a Jesús, a Betlem, a Déu.
Bon camí i que tots puguem «tocar de peus a terra».
