Data: 22 de febrer de 2026
El primer diumenge de Quaresma escoltem la perícopa de l’Evangeli que denominem de les temptacions. Crist portat al desert és temptat. La temptació és quelcom que ens acompanya en la nostra vida. Forma part del fet de la mateixa vida i és ben present quan a cada moment hem de prendre decisions. Per prendre-les, en moltes ocasions tenim plena llibertat per fer-ho, però en d’altres, aquesta llibertat es pot veure enterbolida per determinades circumstàncies que ens venen donades per l’entorn, per prejudicis i pel desig de tenir més poder, plaer o riquesa, sense importar-nos el cost que això pugui tenir, per als altres o per a nosaltres mateixos. Escollir entre fer el bé i no fer-lo està a les nostres mans; però tot i que siguem conscients de quina és l’opció correcta, a vegades escollim la incorrecta. Ho podem fer per mandra, per comoditat, per ambició i no poques vegades per imposar-nos a la voluntat dels altres, creient-nos així reafirmats en la nostra personalitat.
Són a vegades petites temptacions, les de cada dia, quan algú ens demana alguna cosa i la peresa ens mou a no fer-la perquè estem més bé com estem que no pas deixant el que tenim entre mans i lliurant part del nostre temps a atendre a qui ens ha de menester. Recordem allò que ens diu Jesús: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans (…) Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l’amic, la impertinència d’aquest l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.» (Lc 11,5-8).
Hi ha també temptacions més fortes que al cap i a la fi ens mouen a dependre d’unes necessitats que realment no són tals, sinó més aviat caprici. La nostra societat està molt avesada a crear necessitats o bé supèrflues o bé desmesurades, i sap com moure les nostres voluntats per entrar en el joc mercantilista que dona sentit a aquesta dinàmica. No es tracta pas de renunciar o desatendre necessitats bàsiques com ara un treball digne, una llar o un plat a taula; es tracta de no crear-nos noves necessitats que, sense ser-ho, les vivim com si ho fossin i no ens deixen viure. Una dinàmica que mou fins i tot polítiques internacionals, on l’ambició o l’enveja esdevenen els motius de fons. El preu de la seva satisfacció és la renuncia a Déu, a la nostra llibertat de fills de Déu, quan caiem adorant déus falsos, com ara el poder o els diners.
El temps quaresmal es caracteritza per tres elements: la pregària, el dejuni i l’almoina. Són ben bé tres remeis, podríem dir que casolans però ben eficaços, que estan sempre al nostre abast per fer front a moltes de les temptacions que ens surten al pas a cada moment. Practicant-les tindrem el Senyor al nostre costat i podrem vèncer-les.
