Data: 2 de novembre de 2025
En aquest Any Sant de l’esperança que estem vivint se’ns convida avui a aixecar els cors per mirar més enllà del que veuen els nostres ulls d’aquesta terra. Estem massa acostumats a mirar a terra i sovint oblidem que hi ha unes realitats més grans i més importants que les que aquí tan sovint ens absorbeixen i anguniegen.
Celebrar la festa de Tots els Sants és celebrar la vida eterna, la comunió dels sants, la joia sense fi. El cel i el infern no són idees abstractes, teories vagues, sinó realitats fermes de la nostra fe que ens revelen el destí vers el qual ens encaminem. Ens preocupem molt de les coses d’aquest món i molt poc de les de Déu i sovint oblidem les paraules de Jesús: ”No us preocupeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us donarà de més a més” (Mt 6, 31- 34).
L’esperança és la virtut que ens fa alçar la mirada i ens ajuda a obrir-nos als dons que el Senyor ens vol donar, i el do més gran és el cel, la comunió plena amb Déu, on ja no hi ha ni plors ni dolor sinó només amor, pau i alegria sense fi, i això és el que estem cridats a viure.
La solemnitat de Tots els Sants ens convida també a mirar els nostres germans que ja han arribat a la glòria, els sants, homes i dones com nosaltres, que van viure amb esperança enmig de les dificultats de cada dia. Ells no van ser perfectes des del principi, però es van deixar transformar per l’amor de Déu. Aquesta festa ens mostra que la santedat no és el privilegi d’uns pocs privilegiats sinó una vocació universal. Tots estem cridats a ser sants, és a dir, a viure amb el cor unit a Déu en la vida ordinària ja aquí en aquest món, en la vida de cada dia. Cada sant és un reflex de l’amor de Déu, sant Francesc d’Assis en la pobresa, santa Teresa de Calcuta en la caritat amb els més pobres dels pobres, sant Joan Pau II amb la seva entrega fins al final… Tots ells ens animen a seguint endavant en el camí, recordant-nos que el cel val veritablement la pena.
Cada vegada que estimem, que perdonem i servim estem construint el cel a la terra, és a dir, el Regne de Déu, aquell Regne que demanem en el Parenostre. Això vol dir veure Déu tal com és, tal com se’ns ha revelat, fer-lo present entre els homes i viure en ell per sempre, començant ja ara i aquí. Viure pensant en el cel no vol dir oblidar la terra. Al contrari, la fe i l’esperança en la vida eterna ens fa viure millor la lluita i la missió de fer present el Regne de Déu en el món. La santedat no és altra cosa que viure amb la mirada fixa en Déu, deixar-nos omplir del seu amor, amb els peus a la terra i el cor en el cel.
