Data: 2 de novembre de 2025
Avui diumenge celebrem en un sol dia la festa de Tots Sants. Quin goig tan gran! Aquesta celebració litúrgica ve precedida pel record de tots els nostres germans difunts. La dita sàvia que avui rescatem és del tot coneguda: «Tots els sants tenen capvuitada». Si no vaig massa errat, aquesta expressió s’ha forjat al llarg del temps per ajudar els qui, d’entre nosaltres, som uns desmemoriats. Posaria la mà al foc i no em cremaria si dic que, al llarg de la història, han existit sants i santes un xic despistadots. Som com som. Déu atorga dons diversos.
També crec no equivocar-me si afirmo que tots els qui s’han deixat guiar per l’Esperit Sant han estat cristians i cristianes d’una sensibilitat i d’una finor altíssimes. És així que, siguem com siguem, tots rebem una invitació ferma a ser sants. El fet d’acceptar Déu i la seva proposta d’una manera central fa que ens anem convertint en els testimonis que Déu vol que siguem. Així, entre tots, anem composant una bella melodia, inicialment un pèl curiosa, però en el fons molt harmoniosa, gràcies a la qual ressonen amb força les benaurances que Jesús va proposar amb la seva vida.
Jesús vol que la felicitat per a nosaltres no sigui anecdòtica. La felicitat està estretament associada a la santedat. Els sants han estat feliços perquè han viscut les benaurances, i cap de nosaltres oblida, ni per un instant, la ferma voluntat d’assolir una felicitat plena, absoluta, evident, perenne. D’entre totes les benaurances, ressona des de sempre d’una manera ben intensa en el meu cor: «Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!», però també: «Feliços els qui treballen per la pau: seran anomenats fills de Déu». Hi he pensat força temps, i us asseguro que, especialment, aquestes dues benaurances són les que sempre m’han interpel·lat d’una manera força intensa. Els pobres són cridats a la pau, és a dir, a la felicitat. La humanitat sencera, també.
«La pau» és un tret que defineix la vida de santedat. No és només absència de violència, sinó una ferma actitud de voler pacificar els nostres ambients, relacions, famílies, pobles i ciutat a través del diàleg. Quant ens queda per aprendre a dialogar? La nostra vida no està cridada a ser una tertúlia, allà on tothom parla i alça la veu i, al final, sembla que la veritat sigui un miratge. Avui dia, quan la polarització, l’enfrontament i la radicalització són tan habituals, els sants i les santes s’han entossudit a dialogar i, per tant, a escoltar. La manera de resoldre aquests escenaris de dificultat no passa per la força de qui crida més o de qui més es fa sentir. La raó no venç pel camí de la imposició. La veritat es viu, i així es mostra. Els sants i les santes són dels qui volen afavorir en tot moment el diàleg com el camí més verdader per assolir la felicitat.
M’agradaria recordar aquells sants, potser un pèl encantats però també encantadors, que han estat grans impulsors del diàleg. I és que la missió, en qualsevol dels seus àmbits, passa pel fet de compartir la paraula, el temps i, per tant, la vida.
Cap que es digui cristià perjudicarà la felicitat dels qui té al seu costat. Perquè la meva felicitat també és la felicitat dels qui tinc al meu costat, al meu carrer, al meu poble, a la meva ciutat. Aquest és el camí dels sants, humilment insistents a no defallir en la seva missió de ser homes i dones de pau. Que no se’ns oblidi: la santedat comença ara i avui. I si se’ns n’anés del cap, ens hauríem de dir, un cop més, que «tots els sants tenen capvuitada».
