Data: 4 de gener de 2026
En Guillem és un vailet espavilat de debò. Els seus acudits m’han donat tema, més d’una vegada, per a reflexions a gent gran. En aquestes festes de Nadal està absolutament enderiat amb tot el que es refereix als Reis d’Orient. L’altre dia preguntà a la seva mare: «Escolta, mare, a la presó hi passen, els Reis?» La mare contestà que no ho sabia, però que potser sí que hi porten algun regal. «Però, si les persones que són a la presó —continuà el noi— hi estan sempre tancades, com s’ho fan per anar a tirar la carta?»
No sé si ho espatllo, si a la preocupació d’en Guillem jo hi afegeixo: «N’hi ha tantes, al món, de persones empresonades!» Persones que surten al carrer, però que es troben sotmeses a privacions més greus; persones que saben que avui no dinaran, perquè han nascut en un país massa pobre o perquè la riquesa està repartida d’una manera injusta. Penso en tants pobles d’Àfrica, de l’Orient Mitjà, o en països d’Amèrica aparentment lliures però dominats per governants o per veïns poderosos que tenen por que es desenvolupin massa.
Penso en la misèria de moltes nacions de l’hemisferi sud del planeta, des d’on els ciutadans que se senten valents exposen la vida per arribar fins a casa nostra i intentar establir-s’hi, encara que sigui en condicions ben precàries. Penso en els habitants de les nostres comarques que no tenen treball. Penso en tots aquells empresonats a casa per les addiccions més variades. Tots ells estan empresonats per una violència freda.
Algú dirà que viuríem millor si no sabéssim res d’aquesta gent que no s’ajusta a la nostra manera de pensar i de fer. Però són aquí, al llindar de casa. Avui el món s’ha fet petit com una família. Són aquí com Llàtzer, el pobre de l’Evangeli, davant la casa d’Epuló, tot esperant rebre alguna engruna.
Per ells m’he decidit a escriure aquesta carta als Reis, però no als Mags d’Orient, sinó als que sabem que som nosaltres els qui hem d’omplir-los el plat, convertint-nos a la fraternitat universal, encara que sigui a costa d’escrostonar el nostre pressupost. La Carta als Reis l’escric pensant en els empresonats amb reixes materials o sense, perquè, al capdavall, els Reis a qui l’adreço som tots nosaltres.
Ara que hem acabat l’Any Jubilar, ens convé recordar que, si volem ser «pelegrins d’esperança», hem de ser portadors de la història de Jesús. En el nostre món necessitem més Reis Mags, pelegrins que cerquen, estimen, escolten, aprenen i adoren. I, en canvi, necessitem menys Herodes: atrapats en la por, el poder i la desesperació, cecs a la creació i sords a les Escriptures. També avui la desesperació mata els innocents: nens, mares, pobles sencers. En canvi, Jesús, venint al món, ha obert un camí alternatiu al d’Herodes. I si no, pregunteu-li a en Guillem, que ho té claríssim.
Ben vostre,
