Data: 22 de juny de 2025
Benvolgudes i benvolguts, avui, solemnitat del Cos i la Sang de Crist, celebrem amb alegria l’oferiment total del Senyor com a veritable do per a la humanitat sencera, una oblació que recordem i rememorem en cada celebració de l’Eucaristia, nodrint-nos abundosament dels seus béns i saciant-nos per sempre del seu amor infinit.
Jesús ens convida al seu banquet de noces, aquell que se celebra quan l’Espòs és present, quan el reconeixem dia a dia en la comunitat cristiana, en totes les persones que ens envolten, en les necessitats de les més febles o desemparades.
Hi sentim la seva crida jovial i radiant! S’entrelluca en el solemne cant de l’al·leluia, en els relats lluminosos dels evangelistes, en l’abraçada de pau i germanor de l’assemblea, en la veneració de les files silencioses i orants des d’on ens apropem a rebre el seu Cos i la seva Sang.
L’Esperit hi és ben present, murmurant-nos a cau d’orella la nostra identitat com a fills del Pare celestial, convidats sempre a fer festa, a matar l’anyell i a celebrar l’amor amb tots els germans, també amb aquells que s’han pogut perdre pel camí.
Tenim un gran avantatge. Jesús ens ha mostrat un Déu lliure i misericordiós, que no convida els qui podrien tornar-li la invitació, sinó aquells que no tenen res que sembli una recompensa. Així pot mostrar com de magnànima és la seva manera d’actuar. I així tots nosaltres agafem pit per acudir a la immerescuda celebració.
Parada ja la taula, Jesús mateix ens assisteix l’àpat suculent. Ell, sempre cenyit a l’alçada del pit, com un servent, a punt per al treball domèstic. I nosaltres, allà, asseguts, bocabadats davant la imatge d’un Déu tan modest, tan obedient.
Jesús és alhora servidor i alhora l’àgape mateix. Com diu sant Agustí: «¿Quin és el pa del regne de Déu, sinó el que diu (Jn 6,41): “Jo soc el pa que ha baixat del cel?” No prepareu la boca sinó el cor» (Sermo 112). Gustem la seva persona, la riquesa de la vida que ens ofereix, la llum que emana dels seus ensenyaments i especialment de la seva vida entregada en un excés d’amor que no pot finir. És un banquet que no es consumeix mai, sempre abundant i sempre ple.
I, tanmateix, en la joia d’aquesta celebració hi manca quelcom. Encara hi ha cadires buides, espais per omplir, germans que potser no han tastat les delícies del bon Déu. Com a Església evangelitzadora, marxarem de cada celebració amb empenta i valentia, disposats a transparentar el regal de Déu, disposats a compartir la bona nova d’un món fraternal i esperançador.
Ben vostre,
