Data: 1 de febrer de 2026
Estimat amic, estimada amiga en la vida consagrada:
Avui l’Església et mira amb la quietud d’un silenci profund, consolador, agraït: no per assenyalar-te, sinó per contemplar en tu el misteri insondable de l’Amor. Avui, a la festa de la Presentació del Senyor, quan el Fill és ofert al Pare des de la plenitud d’uns braços humans, la teva vida torna a ser presentada damunt l’altar del món com una admirable història nascuda per deixar-se modelar.
La pregunta que avui ressona —en forma de lema— és decisiva per Aquell que et va modelar i et va estimar abans, inclús, abans de néixer: Per a qui ets? Ets per Aquell que et va mirar primer, per a un Pare que no et demana perfecció, sinó disponibilitat. Ets per a Déu, sí, però a la seva manera: vessant-te, partint-te, entregant-te. Ets tot el que Ell va pensar per a tu. Saps per què? Perquè, dia rere dia, poses la teva vida —amb les seves llums i les seves ombres, amb els seus goigs i fatigues— a les seves mans. I Ell, amb aquesta paciència d’artesà etern, va donant forma a la teva consagració segons el teu cor. Déu no t’esculpeix des de fora, amassa la teva ànima des de dintre, des d’aquest recer amagat on neixen les decisions silencioses, les ofrenes mudes, les fidelitats que ningú aplaudeix.
Vull agrair la teva consagració i la teva encarnació radical al dolor del món a través de les teves mans que, ungides, toquen la carn ferida de la humanitat, dels teus ulls que aprenen a mirar on altres aparten la vista, de la teva veu que és capaç de pronunciar paraules de consol quan l’esperança sembla extingir-se i de la teva pietat que roman juntament amb qui viu sol, cansat, malalt, descartat o oblidat. Segueixes allí, a la riba del silenci, tantes i tantes vegades sense que ningú pronunciï el teu nom, sense lloc, sense reconeixement, en hospitals i residències, al carrer i de nit, en contextos de pobresa, prostitució i guerra, al Tercer Món i als marges del primer món… Ets, des de l’ocult, sent la mà estesa de Déu quan sembla que Ell mateix calla.
«La vida consagrada —recordava el papa Francesc— és una profecia que mostra al món com es viu quan Déu és el primer». Per això, la teva vida és una profecia eterna, perquè ets la memòria viva d’un Jesús pobre, cast i obedient. I en un món que, de vegades, mesura el valor per la utilitat, tu perpetues que la vida es justifica per l’amor. Tant de bo cada matí tornis a pronunciar el teu «sí», de vegades amb l’alegria desbordant, altres amb la fe despullada; perquè aquest «sí», repetit sense testimonis, sosté al món més del que imagines.
Gràcies per romandre quan seria més fàcil marxar, per creure quan la nit s’allarga, per continuar essent pa partit i llumeta encesa. Avui l’Església et recorda que no estàs sol ni sola, que la teva vida importa i que la teva entrega continua donant fruit, inclús quan no ho veus. Amic, amiga, ets per a Déu; i, per Ell, amb Ell i en Ell, ets per a tots. Gràcies. La bellesa de la teva consagració mostra a Déu passant tendrament per les nostres vides.
