Data: 30 de novembre de 2025
Comencem l’Advent dins el Jubileu del 2025. El tema propi d’aquest temps litúrgic és l’esperança cristiana, concretada en l’espera de la celebració del naixement del Senyor, essent ajudats pels profetes que donaven alè a l’esperança d’Israel. A més, l’esperança cristiana no solament posa la mirada en la vinguda primera del Senyor, fent-se home per nosaltres i per la nostra salvació, sinó que albira la seva manifestació ple de glòria i de majestat a la fi dels segles. Donada, doncs, la coincidència en el tema propi tant de l’Advent com de l’Any Jubilar —aquest té per lema «Pelegrins d’esperança»—, farem bé d’aturar-nos a reflexionar sobre la virtut de l’esperança, tan necessària per a donar sentit a la nostra existència.
L’esperança és molt més que una simple espera. Podem esperar fatídicament un esdeveniment luctuós o tenir una actitud de deixar que les coses vagin passant, sense implicar-nos-hi. Hi ha una esperança humana, que és a la base de la virtut cristiana, per la qual en tota persona hi ha el desig d’un futur millor: la felicitat tothora anhelada. L’esperança cristiana va més enllà de l’espera i del bon desig, perquè té com a fonament la fe en Jesucrist. Dos documents pontificis ens poden ajudar a aprofundir en la virtut teologal de l’esperança. Em refereixo a la butlla de convocació del Jubileu del 2025 de Francesc, papa, que porta per títol Spes non confundit, i a l’encíclica de Benet XVI Spes salvi. Tots dos, ja en el títol, ens posen en relació amb el futur: «no defrauda», perquè té la certesa de l’amor de Déu que no abandona els seus fills; i «salvats en esperança», perquè la salvació és ja un fet, però encara s’ha de manifestar en plenitud.
L’esperança, encara que ens fa mirar el futur i ens el fa descobrir com un horitzó obert a la misericòrdia i a la vida per sempre, justament per això mateix ens fa possible de viure en esperança enmig de la quotidianitat. No em resisteixo a citar Spe salvi: «Necessitem tenir esperances —més grans o més petites— que dia rere dia ens mantinguin en camí. Però sense la gran esperança, que ha de superar totes les altres, aquestes no són suficients. Aquesta gran esperança solament pot ser Déu […], però no un déu qualsevol, sinó el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt. El seu regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai no arriba; el seu regne és present on ell és estimat i on el seu amor ens aconsegueix» (31).
