Data: 11 de maig de 2025
Benvolgudes i benvolguts, en un Congrés sobre Vocacions de fa poques setmanes tingut a Madrid, sorgia el compromís de fer una Església vocacional i missionera, perquè —se’ns deia—, la vocació no es redueix a una feina o una tasca, sinó que implica «crida» i «missió».
Abans de tot, la vocació constitueix el subjecte, la persona com a tal, perquè sorgeix d’una relació amb el Senyor. Davant el «somni modernista» d’autonomia personal i de subjectivitat, resulta que la vocació sorgeix sempre d’un «jo» que es troba «en relació». I aquesta alteritat és constitutiva del jo i no merament una elecció personal. Per tant, abans de tot, convé subratllar que la vocació sempre té un punt de partença: Reconèixer que som estimats per l’Altre en majúscules, és dir, pel Senyor, un amor que ens porta a l’existència, que ens dona la vida, que ens regala el do de la fe. La clau de ser cridats és, abans de tot, reconèixer que som estimats per Déu. Per tant, la vocació no és un extra al que som, no és un afegit a l’estructura antropològica fonamental, és el que som. I, si som estimats, som cridats també a estimar. És bonic pensar que el nom que portem cada un és el reflex del que estem dient: ens és donat i ens identifica. I amb ell «se’ns crida», perquè abans de ser cridats a fer quelcom concret en la vida, som «cridats amb» un nom.
El camí cap a la felicitat veritable passa per acollir aquest do que som i fer-lo florir per als altres, en una dinàmica de convertir-se en donació. Si ens sentim cristians, segur que el Senyor ens crida a donar i a donar-nos per mitjà d’una vocació específica. En aquest sentit, la vocació concreta no serà una autorealització —com afirmen els llibres de moda—, sinó reconèixer que el Senyor va tenint la iniciativa, ens va modelant en un procés de relació amb Ell. Per tant, els sentiments propis, la subjectivitat, pensar en un mateix, no són el criteri últim, ni són creadors de la realitat, ni de la vocació. És el que li passa al jove ric de l’Evangeli: només es preocupa d’ell, dels seus béns, del que té, del que ha fet, del que pretén aconseguir, per més que sembli que està cercant la vida eterna (Mt 19,16-29).
Per tant, la vocació s’ha de visualitzar en una resposta concreta. Té un caràcter personal i dialògic amb el Senyor, de manera que és do, però també és una tasca a realitzar, donat que no és una crida etèria, sinó que demana una concreció. I sense la resposta concreta no hi ha vocació. Hom va responent a la vocació a mesura que fa passos cap a un horitzó de sentit. Aquest «sí» no implicarà necessàriament donar-lo en un moment determinat, sinó que en cada pas de la vida haurem d’anar actualitzant-lo.
Aquesta és la «cultura vocacional» que hem d’anar creant en la nostra Església. Si tenim cristians entregats, aleshores tindrem les vocacions específiques necessàries i convenients. Preguem especialment perquè sigui així.
Ben vostre,
