Estimats germans i germanes, bon dia!
En els Fets dels Apòstols, la predicació de l’Evangeli no es fonamenta només en les paraules, sinó també en les accions concretes que donen testimoniatge de la veritat de l’anunci. Es tracta de «prodigis i senyals» (Ac 2,43) que es produeixen per obra dels Apòstols, confirmant la seva paraula i demostrant que ells actuen en nom de Crist. El que passa és que els Apòstols intercedeixen i Crist treballa, actuant junt amb ells i confirmant la Paraula amb els senyals que l’acompanyen (cf. Mc 16,20). Molts senyals i molts miracles que van fer els Apòstols no eren més que una manifestació de la divinitat de Jesús.
Ens trobem avui abans de la primera narració d’una guarició, davant d’un miracle, que és la primera història narrativa de guarició del Llibre dels Fets. Això té una clara finalitat missionera que pretén despertar la fe. Pere i Joan van a pregar al Temple, centre de l’experiència de fe d’Israel, al qual els primers cristians continuen encara fortament lligats. Els primers cristians pregaven al Temple, a Jerusalem. Lluc en concreta l’hora: era l’hora nona, és a dir les tres de la tarda, quan s’oferia el sacrifici en holocaust com a signe de la comunió del poble amb el seu Déu; i també l’hora en què Crist va morir oferint-se a si mateix «una vegada per totes» (He 9,12; 10,10). I a la porta del Temple anomenada «Bonica» —la porta Bonica— hi veuen un captaire, un home paralític des del naixement. Per què era a la porta, aquell home? Perquè la Llei mosaica (cf. Lv 21,18) impedia oferir sacrificis a aquells que tinguessin discapacitats físiques, que es consideraven conseqüència d’alguna falta. Recordem que quan es va trobar davant d’un cec de naixement, el poble havia preguntat a Jesús: «Qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?» (Jn 9,2). Segons aquella mentalitat, sempre hi ha una culpa en l’origen d’una malformació. I més tard se’ls negava l’accés al Temple. El desconcert, paradigma de molts exclosos i marginats de la societat, era veure’l allí demanant almoina com cada dia. No podia entrar, però era a la porta. I s’esdevé una cosa inesperada: arriben Pere i Joan i es produeix un joc de mirades. El discapacitat els mira a tots dos per demanar almoina, els apòstols en canvi el miren invitant-lo a mirar-los a ells d’una manera diferent, per rebre un altre do. El discapacitat el mira i Pere li diu: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Els apòstols han establert una relació, perquè aquesta és la manera que a Déu li agrada manifestar-se, en la relació, sempre en el diàleg, sempre en les aparicions, sempre amb la inspiració del cor: són relacions de Déu amb nosaltres; a través d’un encontre real entre les persones que només pot succeir amb l’amor.
El Temple, a més de ser un centre religiós, era també un lloc d’intercanvis econòmics i financers: contra aquesta reducció s’havien manifestat diverses vegades els profetes i també Jesús mateix (cf. Lc 19,45-46). Quantes vegades penso en això quan veig alguna parròquia que es pensa que són més importants els diners que els sagraments! Per favor! Una Església pobra: demanem això al Senyor. Aquell captaire, quan troba els Apòstols, no troba diners sinó que troba el Nom que salva l’home: Jesucrist el Natzarè. Pere invoca el nom de Jesús, ordena al paralític que es posi dempeus, en la posició dels vius: dempeus, i toca aquest malalt, és a dir l’agafa per la mà i l’aixeca, gest en el qual sant Joan Crisòstom hi veu «una imatge de la resurrecció» ( Homilies sobre els Fets dels Apòstols , 8). I aquí apareix el retrat de l’Església, que veu qui passa per dificultats, no tanca els ulls, sap mirar la humanitat a la cara per crear relacions significatives, ponts d’amistat i de solidaritat en comptes de barreres. Apareix el rostre d’«una Església sense fronteres que se sent mare de tots» ( Evangelii gaudium , 210), que sap donar la mà i acompanyar per alçar i no per condemnar. Jesús sempre dona la mà, sempre intenta aixecar, fer de tal manera que la gent guareixi, que sigui feliç, que trobi Déu. Es tracta de l’«art de l’acompanyament» que es caracteritza per la delicadesa amb què s’acosta a la «terra sagrada de l’altre», donant al camí «el ritme saludable de la proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana» ( ibid ., 169). I això ho fan aquests dos apòstols amb el paralític: el miren, li diuen «mira’ns», li donen la mà, el fan alçar i el guareixen. Així ho fa Jesús amb tots nosaltres. Pensem això quan estiguem en moments dolents, en moments de pecat, en moments de tristesa. És Jesús que ens diu: «Mira’m: jo soc aquí!» Agafem la mà de Jesús i deixem-nos alçar.
Pere i Joan ens ensenyen a no confiar en els mitjans, que també són útils, sinó en la veritable riquesa que és la relació amb el Ressuscitat. En realitat —com diria sant Pau— som efectivament «miserables, però n’enriquim molts; sembla que no tenim res, però som amos de tot» (2Co 6,10). La nostra riquesa és l’Evangeli, que manifesta el poder del nom de Jesús que fa meravelles.
I nosaltres —cadascun de nosaltres—, què tenim? Quina és la nostra riquesa, quin és el nostre tresor? Amb què podem enriquir els altres? Demanem al Pare el regal d’un record agraït en el record dels beneficis del seu amor en la nostra vida, per donar a tothom el testimoni de la lloança i de l’agraïment. No ho oblidem: hem de tenir la mà estesa sempre per ajudar l’altre a alçar-se; és la mà de Jesús que a través de la nostra mà ajuda els altres a alçar-se.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada
