Data: 10 de setembre de 2025
Ha estat una trobada internacional amb el Papa que molts descriuen com una experiència que ha enfortit la seva fe i els ha ajudat a replantejar-se la vida
«Al Jubileu hi he après a viure la joia de la fe!»; «he entès que no m’he d’avergonyir de la meva religió»; «torno convençut que vull ser catòlic i que em vull batejar». Aquestes són paraules d’alguns dels pelegrins que vam participar en el Jubileu dels Joves del 27 de juliol al 4 d’agost a Roma. Érem un total de 70 pelegrins d’entre 16 i 35 anys vinguts d’arreu del bisbat: laics, consagrades i preveres. El bisbe Romà va viatjar amb nosaltres amb l’autocar i també ens acompanyà la major part dels dies a Roma.
A l’anada vam parar a Lucca per visitar el santuari de Santa Gemma Galgani. Durant els dies a Roma vam allotjar-nos en una parròquia a Fiumicino. Gràcies a la seva acollença generosa, sempre ens vam sentir com a casa. Els primers dies romans vam travessar la Porta Santa per guanyar la indulgència, celebràrem l’eucaristia a Sant Pere del Vaticà i visitàrem la ciutat. Per a alguns, aquests dies van ser una oportunitat per a revisar el seu camí de vida: «he pogut solucionar algunes coses que tenia pendents dins el meu cor»; «m’he adonat del camí que Déu em demana recórrer i quins passos haig de fer». Per a d’altres van suposar un enfortiment del seu camí de fe: «aquest jubileu ha ajudat a fer que la meva fe creixi; a ser més constant i tenir present Déu diàriament»; «aquests dies m’han donat forces per a continuar coneixent Déu i treballar per ell».
El dijous vam anar d’excursió a Nettuno, al santuari de Santa Maria Goretti. La història i exemple d’aquesta santa va ser impactant per a tots: «el testimoni de fe i de perdó de santa Maria Goretti em va il·luminar en molts aspectes de la meva vida», explicava un pelegrí. Un altre comentava que «gràcies al sagrament de la penitència he començat des de zero», en referència a la celebració penitencial del divendres al matí.
La tarda del divendres va suposar una forta experiència d’Església en la trobada d’espanyols a la plaça de Sant Pere, que va consistir en testimonis, pregària, música i la celebració de l’eucaristia. El cap de setmana ens vam unir a més d’un milió de joves a Tor Vergata, on vam compartir la vigília i la missa dominical amb el papa Lleó XIV. Això va ser significatiu per a molts: «el que em feia més il·lusió era veure el Sant Pare, l’he pogut veure a primera fila!»
Per damunt de tot, ha estat per a tots una experiència d’esperança i d’Església: «el fet de veure tants i tants joves és una veritable experiència d’esperança»; «he entès que la fe es viu en el fet de compartir amb els germans»; «he entès la nostra Església: no és què és l’Església, sinó l’Església que som».
Data: 27 de maig de 2021
Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys.
Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes… Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades… Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.
Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …
Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.
Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…
Repensar, descobrir
En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.
La sorpresa de la persistència
En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”; en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.
Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.
Quins fils ens estiren amunt?
Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)
De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.
L’equip de L’Albergueria
La voz de la iglesia
