Data: 22 d’octubre de 2025
El passat dijous, 9 d’octubre va tenir lloc la inauguració oficial del curs acadèmic 2025-26 de l’Institut Superior de Ciències Religiose de Vic (ISCRVic) amb l’assistència d’una trentena de persones entre alumnat i docents del centre.
A 2/4 de 7 de la tarda va tenir lloc la celebració de l’eucaristia a l’església del Seminari Vic, i una hora més tard va començar l’acte acadèmic, centrat per la lliçó inaugural sota el títol “Jubileu: del so del xofar al batec de l’Església” a càrrec del Dr. Mn. Xavier Romero Galdeano, professor estable de l’ISCRVic, a la sala d’actes Torras i Bages del Seminari de Vic.
L’acte pròpiament acadèmic va començar amb unes paraules de benvinguda del rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, Dr. Joan Torra Bitlloch, que engloba aquest institut i la resta dels que hi ha a Catalunya i Balears. Torra va explicar part del funcionament d’aquests instituts i també va parlar del Concili de Nicea, que enguany es compleixen els 1700 anys de la seva celebració.
El secretari acadèmic de l’ISCRVic, Abel Miró Comas, va llegir la memòria del curs anterior. Miró va posar de relleu el Màster en Humanitats Cristianes, que enguany ha començat amb molt bon peu.
Va posar de relleu el treball i la tenacitat del director Marc Sureda Jubany en posar en funcionament aquest màster.
El ponent de la lliçó inaugural va ser presentat pel vicedirector de l’Institut, Mn. Jaume Casamitjana Vilaseca, que va posar de relleu el seu currículum acadèmic i pastoral.
A continuació, l’acte va comptar amb la intervenció del Dr. Xavier Romero Galdeano que va centrar la seva exposició en l’etimologia de la paraula jubileu, els seus orígens bíblics, el sentit històric del jubileu a l’Església i finalment va tractar de la visió teològica i la dimensió pastoral. Romero va definir el jubileu com “una porta oberta a la renovació interior i comunitària”. Va explicar que no és només una celebració exterior, sinó que “és una gràcia que transforma”. També va assenyalar que és una bona oportunitat per tornar a començar.
Finalment, l’acte el va tancar el bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova Casanova que va parlar de l’esperança, que és el lema del jubileu d’enguany. Va explicar que l’institut és un lloc d’esperança, per tal de donar sentit a l’existència humana. Va acabar remarcant que l’esperança ha d’estar sempre posada en Crist i en Déu.
Data: 27 de maig de 2021
Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys.
Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes… Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades… Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.
Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …
Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.
Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…
Repensar, descobrir
En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.
La sorpresa de la persistència
En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”; en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.
Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.
Quins fils ens estiren amunt?
Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)
De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.
L’equip de L’Albergueria
La voz de la iglesia
