Data: 8 de juliol de 2026

La catedral de Sant Pere de Vic va viure el diumenge dia 28 de juny, vigília de la solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, una de les celebracions més significatives per a la vida diocesana amb l’ordenació presbiteral de Camilo Camargo Tovar i Mario Pallares Páez. La celebració, presidida pel bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, va reunir una nombrosa assemblea de fidels en un ambient d’intensa emoció, gratitud i esperança.

Ordenació sacerdotal i una jornada de gràcia per a la diòcesi

L’ordenació de dos nous sacerdots és sempre un motiu de joia per a l’Església, i així es va fer visible en una catedral plena de familiars, amics i fidels que volgueren acompanyar els nous ministres en un dia tan decisiu en la seva vida. Hi van assistir nombrosos preveres i diaques de la diòcesi, així com seminaristes vinguts d’arreu de Catalunya, signe de comunió eclesial i de suport al ministeri sacerdotal. També hi foren presents els familiars de Mn. Camilo i Mn. Mario, molts d’ells vinguts de Colòmbia, país natal dels ordenands, per compartir aquest moment irrepetible.

 

«Vine amb mi»: una crida que transforma la vida

Prenent com a fil conductor les paraules de Jesús a Simó Pere —«Vine amb nació en el marc de la crida apostòlica i del seguiment radical de Crist. A l’inici de l’homilia va recordar que el sacerdoci no és un do privat ni una promoció personal, sinó un regal de Déu per al seu poble.

En aquest sentit, afirmà: «El Camilo i el Mario no rebran un do per a ells sols, sinó que pròpiament el Senyor els fa un do per a tots els qui formem l’Església i, fins i tot, per a la humanitat sencera.» Aquesta idea va marcar tota la predicació: el sacerdot és donat per a servir, per a edificar l’Església i per a fer present Crist enmig del món.

El bisbe també posà en relleu el camí vocacional dels dos ordenands, arribats a la diòcesi de Vic fa gairebé quatre anys procedents de Colòmbia, després d’haver deixat la seva terra i la seva família per respondre a la crida de Déu. Va subratllar la intensitat del seu procés de discerniment i formació, viscut entre el 
Seminari de Santa Marta, l’Associació Missionera de Sant Josep i, finalment, el Seminari Diocesà de Vic, integrat en el Seminari Interdiocesà.

 

Un ministeri arrelat en l’amor

Un dels moments centrals de l’homilia va ser la reflexió sobre el diàleg entre Jesús ressuscitat i sant Pere a la vora del llac de Galilea. El bisbe destacà que, abans de confiar-li la missió pastoral, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima. D’aquesta confessió d’amor neix la missió: «Pastura els meus anyells. Pastura les meves ovelles.»

A partir d’aquí, Mons. Casanova va recordar: «El ministeri sacerdotal en l’Església és una elecció d’amor i solament des de l’amor es pot exercir.» Recollint una expressió de sant Agustí, el bisbe el va definir com un officium amoris, és a dir, un «ofici d’amor».

Va advertir també que el sacerdoci no és una mera funció social ni un càrrec de prestigi, sinó una configuració profunda amb Crist Bon Pastor. Per això, va emprar una imatge especialment bella: la del cristall, que no reté la llum sinó que la transparenta. Igualment, el sacerdot és cridat a transparentar Crist en tot el que és, celebra i viu.

 

«En el nom de Jesucrist, camina!»

En la part final de l’homilia, el prelat va evocar l’escena dels Fets dels Apòstols en què Pere guareix un paralític davant la Porta Bonica del Temple. Aquell episodi li serví per a presentar la missió sacerdotal com una missió d’esperança i de trobament.

Amb força, va donar als nous preveres aquesta consigna: «Que la vostra única divisa sigui: En el nom de Jesucrist, camina!» Els animà a recórrer els camins humans cercant la «porta bonica» del trobament amb les persones, amb un cor atent a totes les necessitats i pobreses del nostre temps.

Els va exhortar igualment a viure sempre units al bisbe i al presbiteri diocesà, sostenint la seva fidelitat en les petites fidelitats quotidianes: la pregària, l’Eucaristia, l’escolta de la Paraula i la fraternitat sacerdotal.

 

Una festa que continua en fraternitat

Després de la pregària consecratòria i de la imposició de mans, moments culminants del ritu d’ordenació, els dos nous preveres van ser revestits amb els seus ornaments propis i concelebraren la seva primera eucaristia.

Ambdós van dir unes paraules en acció de gràcies i, posteriorment, familiars, amics, preveres i fidels van participar en un piscolabis fraternal, prolongant en un ambient festiu la joia d’aquesta jornada de gràcia.

 
 

​Data: 27 de maig de 2021

Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys. 

Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes…  Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades…  Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.

 

Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …

Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria  un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.

Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…

 

Repensar, descobrir

En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats  i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.

 

La sorpresa de la persistència

En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”;  en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.

Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.

 

Quins fils ens estiren amunt?

Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que  “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)

De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.

 

L’equip de L’Albergueria

La voz de la iglesia