Data: 15 d’abril de 2025

 

 I.  En Pilat hi podem veure tantes persones que es deixen portar pels comentaris, pel «diuen que», que només generen dolor en nosaltres. Hi ha Pilats en la teva vida que es renten les mans i només observen, fins i tot t’admiren, però no es mullen. També trobaràs gent que solament vol aprofitar-se de les ocasions de la teva vida i que fàcilment poden girar-te l’esquena. Recorda que de lloar-te a enfonsar-te amb paraules hi ha un sol pas. Per això, fixa la teva mirada en Jesús, l’únic que et manté dret i viu. Ell és el Camí, la Veritat i la Vida. No deixis que ningú mati la teva esperança. Mantén-la, fins i tot davant els qui la maten amb comentaris.

 II. Carregar la creu no és arrossegar-la. Sovint arrosseguem problemes i dificultats. No permetis que ningú et robi la pau. Mantén la pregària com a aliment que et dona força i esperança. Tots tenim creus que ens porten a crisis, i crisis que generen creus. Però recorda: les crisis són canvis. Mira les creus que han canviat la teva vida i acull-les amb esperança: alguna cosa bona està per arribar.

 III. Caure és part de la vida. Les caigudes són necessàries per a créixer i aprendre. El més important és aprendre de Jesús, fixar-se no en el que et fa caure sinó en el que t’aixeca. Caure és cosa de tothom, però aixecar-se és per als qui tenen el cor ple d’esperança.

 IV. El papa Francesc ens convida a unir-nos a Maria. En aquest Any Sant les portes de l’Església s’obren, com les del cel, sempre obertes a tothom. Maria és sempre present: quan caus, quan tens por, ella hi és. Busca-la, deixa’t acompanyar. En Maria hi trobes una carícia de mare.

 V. Les persones justes apareixen en el moment just. Potser avui tu ets aquesta persona per a algú altre. Recorda que la teva vida pot ser l’únic Evangeli que algú llegeixi. En aquest Any Jubilar, sigues feliç, però també ajuda els altres a ser-ho. La teva ajuda pot ser alleujament, el teu servei pot ser resurrecció per a molts.

 VI.  El rostre reflecteix el cor. Descobreix per on passa el teu cor. La vida és un repte, però els reptes generen esperança. Ser feliç depèn de tu. Déu pot alimentar la teva esperança, també a través dels altres. Avui potser tens una Verònica a prop, algú que t’ajuda a mirar amb esperança, que et consola amb un somriure. Dona gràcies per aquestes Veròniques.

 VII. Cauràs mil vegades, però t’has d’aixecar mil vegades. Les decepcions, les ferides i l’estrès poden fer caure, però cal aixecar-se amb un cor ple de confiança i esperança. Com les portes jubilars, obre el teu cor i tira endavant. Tots tenim lluites i cal enfrontar-les. Jesús t’invita a aixecar-te.

 VIII. Jesús, davant l’adversitat, no es tanca en si mateix, sinó que genera vida al seu voltant. Això ens ha d’animar a mirar també pels altres. Consolar és fruit d’un cor ple d’esperança. Omple’t d’esperança per a poder consolar molta gent en aquest any de gràcia.

 IX.  Jesús torna a caure. No és la primera vegada, ni la segona… És la tercera. Això ens mostra que no n’hi ha prou amb aixecar-se un cop; que la vida, de vegades, ens torna a fer caure quan pensàvem que ja ho teníem superat. I ens costa cada vegada més.

Però aquí és on Jesús ens parla amb més força. Ens mostra que la debilitat no és fracàs, que el cansament no és derrota. Aquesta tercera caiguda ens fa veure que l’amor no és còmode, que continuar estimant enmig del dolor és realment heroic. I ell ho fa per nosaltres.

Potser tu també has caigut moltes vegades. Has lluitat contra el mateix desànim, el mateix error, la mateixa ferida. Però Jesús t’ensenya que aixecar-te una vegada més és sempre possible. Que la fidelitat es construeix així.

 X . Aprèn a desprendre’t, perquè, si no ho fas, la vida t’hi obligarà. Ens tocarà desprendre’ns de persones i coses que no aporten res ni ens ajuden. És difícil, però inevitable, fins i tot amb la mort i el dolor. No et desanimis. L’essencial és tenir un cor ple de Déu. Quan Déu habita en tu, tot canvia.

 XI.  A vegades et sents lligat a algú o a alguna cosa. No et fixis tant en què o a qui estàs lligat, sinó en si això et dona vida o te la pren. Hi ha persones que ens claven a les seves vides amb el clau de la dependència. Que la teva vida depengui només de Crist, que et dona vida i esperança.

 XII. La mort ens toca a tots i ens fa mal. Però la fe ens consola: la mort és un pas, no un final. En el moment de la mort potser ens envolten pocs, tot i que molts ens han acompanyat. Mira enrere i contempla tot el que ha mort en la teva vida i com això t’ha ajudat a créixer i continuar.

 XIII.  El consol és en Maria. Ho veiem a Lurdes i Guadalupe. “¿No sóc jo la teva Mare?” Maria dona esperança quan tot sembla caure o quan Déu sembla callar. Ella ens porta a Jesús, i Ell ens lliura a Maria. Demana-li avui que et faci una persona d’esperança.

 XIV.  Per ressuscitar cal sepultar. Tot necessita el seu temps. Algunes coses cal deixar-les enrere per tornar a viure. Avui, dona’t l’oportunitat de morir a allò que cal deixar per poder reviure en allò nou. La vida és morir a alguna cosa per a ressuscitar amb Algú: Jesús.

 

Pare Luis Zazano

​Data: 27 de maig de 2021

Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys. 

Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes…  Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades…  Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.

 

Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …

Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria  un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.

Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…

 

Repensar, descobrir

En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats  i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.

 

La sorpresa de la persistència

En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”;  en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.

Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.

 

Quins fils ens estiren amunt?

Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que  “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)

De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.

 

L’equip de L’Albergueria

La voz de la iglesia