Data: 26 de gener de 2023

Amb motiu de la jornada del 2 de febrer, entrevista al P. Ricard Costa-Jussà, delegat episcopal per a la Vida Consagrada.

Ricard Costa-Jussà (Sabadell, 1967) és missioner claretià. Va ser el provincial dels Missioners Claretians de Catalunya des del gener del 2016, i de la província de Sant Pau fins al 2022. El proppassat 28 de novembre, el bisbe de Vic el va nomenar delegat episcopal per a la Vida Consagrada. 

 

«La Vida Consagrada té el gen d’universalitat i d’itinerància»

 

Fa poc ha estat nomenat per a aquest càrrec. Com va anar? Com s’ho ha agafat? 

Doncs amb sorpresa al mateix temps que amb disponibilitat. Com a missioner claretià, i després del Capítol Provincial de la nostra Província de Sant Pau celebrat al mes d’agost, vaig ser destinat a la comunitat de Vic al servei i encàrrec de la custòdia del temple sepulcre del Pare Claret i director de la Casa d’Espiritualitat Claret. Al cap d’unes setmanes, el senyor bisbe em va cridar a fer aquest servei a la diòcesi i, escoltada la proposta, discernida amb els meus superiors i comunitat i atenent els meus serveis congregacionals, va semblar que podia respondre-hi afirmativament.

 

La vida consagrada és vista com una opció radical. Què pot dir aquesta opció en el segle XXI? 

L’Evangeli demana radicalitat a tothom qui el vol seguir; és el camí propi de la fe i seguiment del Crist. Una radicalitat per a tot creient que viu amb profunditat la seva fe i el seu baptisme. Certament, cada home o dona viu el seu itinerari i la seva fe en resposta a la seva vocació i en coherència amb la seva opció de vida. La vida consagrada en la seva diversitat i pluralitat de famílies carismàtiques, és vista com a radicalitat pel que en si mateixa comporta i la identifica; i al mateix temps això sovint és també motiu de interpellació i, avui per avui, de testimoniatge. La seva radicalitat té formes diverses.

 

És un tipus de vida que no passa per un bon moment, el relleu és escàs i a les cases religioses hi ha membres d’altres continents. Com es viu això amb esperança? 

Precisament el lema de la Jornada de la Vida Consagrada d’enguany és «Caminant en esperança», enllaçant amb el lema de l’any anterior, que era «Caminant junts». Tots dos són lemes sinodals, d’acord amb el discerniment i reflexió que l’Església Universal està realitzant aquests anys. Tinguem també present el context actual del procés sinodal de la nostra església diocesana.

L’esperança es viu amb la mirada posada en el Crist i amb la joia de la fe en el cor, en les llars cristianes, en les comunitats de celebració, amb el testimoni dels creients, en el nostre dia a dia.

La Vida Consagrada porta en el seu propi ADN el gen d’universalitat i d’itinerància. Per això, si bé és cert que viu moments difícils no aliens a les dificultats que viuen les diòcesis i comunitats cristianes d’Europa i Occident, no és menys cert que assumeix i viu amb naturalitat que, així com d’aquí es va anar a tants llocs i tants van ser els missioners i missioneres que gastaren la seva vida en  altres indrets, ara vinguin germans i germanes de fora amb qui es comparteix carisma i família religiosa. Conscients, certament, que és una realitat que requereix a uns i altres cura, acompanyament i processos apropiats per a una bona inculturació i interculturalitat.

 

Missa de la XXVII Jornada Mundial  de la Vida Consagrada

Dijous, dia 2 de febrer, a les 7 de la tarda a la catedral de Vic

​Data: 27 de maig de 2021

Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys. 

Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes…  Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades…  Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.

 

Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …

Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria  un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.

Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…

 

Repensar, descobrir

En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats  i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.

 

La sorpresa de la persistència

En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”;  en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.

Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.

 

Quins fils ens estiren amunt?

Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que  “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)

De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.

 

L’equip de L’Albergueria

La voz de la iglesia