Data: 25 de juny de 2025
Sota el lema «Amb Maria, pelegrins d’esperança», les Hospitalitats de la Mare de Déu de Lurdes dels bisbats de Vic i Solsona van celebrar, del 7 a l’11 de juny, el 56è Pelegrinatge a Lurdes de França que organitzen conjuntament cada any.
Amb Maria, pelegrins d’esperança
En total hi van participar 475 persones, entre gent gran, malalts, persones amb discapacitat o amb mobilitat reduïda, i voluntaris de totes les edats, a qui mou aquest acompanyament i servei als altres. Van tornar cansat, però amb joia i alegria de la convivència i experiència viscuda. Com diuen un cop arriben amb els autocars: «Cansats, però amb les piles ben carregades!»
Lurdes: una crida que es repeteix
Per a moltes persones era tornar-hi com fan any rere any, perquè Lurdes «enganxa», i a l’Hospitalitat hi han trobat un moviment d’Església molt bonic, enriquidor, que aporta gran alegria, així com moltes amistats d’anys de pelegrinatge i altres activitats que es realitzen durant l’any. Per a d’altres, era la primera vegada, i l’expectativa i el fet de veure per on anava tot això del pelegrinatge, en general ha esdevingut una bona experiència, que esperem que continuïn vivint i gaudint els anys següents. Per part de l’organització del pelegrinatge, aquest ha estat molt satisfactori. Si hi ha hagut algun error, o no hem estat prou encertats en algun moment, en demanem disculpes i ens servirà per a millorar de cara a l’any vinent i els que vinguin.
El viatge i l’arribada
Tot començava dissabte dia 7 de juny amb l’arrencada dels autocars per fer el viatge d’anada. Un viatge que, tot i durar estona, es fa amè gràcies a la xerrada amb la persona del costat, a l’animació amb cançons per part dels responsables o amb el primer moment de servei per part del personal voluntari i sanitari, que viatgen en els autocars preparats i acomodats per a les persones amb mobilitat reduïda i que necessitin alguna atenció durant el trajecte. I com aquell qui res, ja arribes a Lurdes de França, albires el poble, el castell, i de cop, el santuari envoltat de turons i muntanyes plenes de verdor. T’acomodes a l’hotel o al centre d’acolliment i, després de la benvinguda i una senzilla missa, et retires o, si et queden forces com a la gent més jove, vas a fer un petit beure o la primera visita a la Gruta de nit, que té un aspecte de postal i que de ben segur quedarà gravat en una instantània amb el telèfon mòbil. Però si creus que ja has arribat a Lurdes, estàs equivocat. Perquè Lurdes i la seva vivència comencen l’endemà. No per al personal que fa servei al centre d’acolliment (Accueil), ja sigui al menjador o a les habitacions, perquè aquests ja s’han començat a endinsar en la vivència i el missatge de Lurdes, que és tan senzill com vetllar i estar pels qui ho necessitin.
Els primers actes i la vida de servei
L’endemà diumenge, però, és el primer dia sencer del pelegrinatge. De bon matí es preparen tota la rua de carrets, o «xinets» com en diem nosaltres, per a acompanyar les persones que s’allotgen al centre d’acolliment cap al primer acte i un dels més importants: la missa internacional. L’alegria hi és present de bon principi i tothom, fins i tot els voluntaris de primer any, no dubten ni un moment a ajudar en el que calgui dins les seves possibilitats. Els responsables del servei d’esplanada ho fan més fàcil: han ensenyat el dia abans com dur algú en un carret o en una cadira de rodes, i sense adonar-nos-en ja estem enfilant el camí cap a la basílica subterrània de Pius X. Una basílica en forma de barca invertida, que, il·luminada, et deixa bocabadat. Ho comentes amb la persona que acompanyes, i de mica en mica la vas coneixent, i ja t’estàs impregnant de Lurdes, més enllà de l’aspecte de les basíliques, l’esplanada, la Gruta, el prat o les vistes del castel. En efecte, amb aquesta convivència, no solament dones, sinó que també reps, i això és mutu entre els voluntaris i els malalts. Un cop acabada la missa, enfilem cap a les escales de la basílica principal per fer la foto tradicional de grup. «¡No se muevan, por favor! Uno, dos, tres, ¡no se muevan!», ens crida el fotògraf, i clic, ja tenim la foto de record.
Convivència, pregària i descoberta
Havent dinat, la tarda comença amb una xerrada del bisbe que presideix el pelegrinatge, aquest any el de Solsona, però acompanyat també pel bisbe de Vic i altres sacerdots. A continuació, una tarda lliure per a acompanyar els malalts a fer el que vulguin: una visita a la Gruta, encendre un ciri, omplir una garrafeta d’aigua, fer petar la xerrada o gaudir de les cançons que toquen els més joves amb les guitarres i el piano a l’exterior de l’Accueil. Per als participants de primer any i el grup de pelegrins, una visita més turística seguint «les passes de la Bernadeta», coneixent la història i els fets de Lurdes, així com els llocs més emblemàtics de la vida de la santa. Al vespre, havent sopat, té lloc la processó de les torxes, que sota els cants, les oracions en diversos idiomes, també en català, i els ciris que van agafant més llum a mesura que es va fent fosc, centenars de persones d’arreu del món i d’altres Hospitalitats, acompanyen la imatge de la Mare de Déu entonant l’Ave de Lurdes. Per a les Hospitalitats de Vic i Solsona, un moment especial és quan els voluntaris que formen el cor de l’Hospitalitat entonen el Virolai, i l’emoció et colpeix, i notes com una llàgrima et llisca galta avall.
Dies plens de sentit i alegria
I ja ha passat un dia i has començat a experimentar i viure què és Lurdes i un pelegrinatge a aquest lloc; i a conèixer gent que de cop sembla que la coneguis de tota la vida. Els més joves fan pinya de seguida i allarguen la nit, però no gaire, perquè l’endemà toca diana ben d’hora. I així van passant els tres dies de pelegrinatge, entre actes religiosos, alguns més emotius com la missa a la Gruta en català i el posterior pas palpant la roca humida sota els peus de la imatge de la Verge, o la vetlla de pregària preparada pels joves la nit anterior, on entre tots vàrem confeccionar unes flors, els pètals de les quals eren plens de missatges de pau, de peticions o de desitjos. I comptant amb actes més lúdics, com la tarda festiva final, on fem una mica de xerinol·la i ballaruga, aquest any amenitzada per cançons populars catalanes i de taverna, per part del grup Els Tranquils. Però, sobretot, així passen els dies, entre convivència, servei i companyia.
Un testimoni que parla per si sol
Com deia una voluntària: «Lurdes és ple de molts moments d’emoció, de reflexió, d’alegria, de diversió, de comunitat, de pau, d’oració, de converses, d’acompanyament… Tot el munt de vivències i sentiments són difícils de definir. Val molt més la pena viure-ho. Un pelegrinatge a Lurdes no fa diferència entre creients i no creients, rics i pobres, occidentals i orientals… Un pelegrinatge a Lurdes significa unió i acompanyament, on pelegrins (amb dificultats de salut o no) i voluntaris gaudeixen d’uns dies en comunitat, on vetllen els uns pels altres. Ja que, si una cosa es viu en un pelegrinatge a Lurdes amb l’Hospitalitat, és la cura dels altres, i el motor que fa possible tota la tasca és el suport mutu i l’estima que es viu.»

Data: 27 de maig de 2021
Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys.
Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes… Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades… Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.
Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …
Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.
Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…
Repensar, descobrir
En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.
La sorpresa de la persistència
En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”; en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.
Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.
Quins fils ens estiren amunt?
Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)
De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.
L’equip de L’Albergueria