LLEIDA. Nota de premsa del Bisbat de Lleida en relació amb el litigi de l’art sacre

Ho fa després de la nota del Consorci que es va fer pública ahir mateix i que comparteix, però que se sent obligat a resumir i a justificar la història d’aquest complex litigi aportant claredat i, almenys, la seva pròpia versió d’allò ocorregut fins avui.

1. La diòcesi de Lleida, que es remunta al segle XIII, amb diferents vicissituds històriques i amb documentació escrita des del segle V, va patir la darrera segregació del seu territori per Decret de la Congregació pels Bisbes als anys 1995 i 1998. Aquesta segregació va consistir a assignar les parròquies situades a la província d’Osca a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. El territori de la nostra diòcesi quedava circumscrit a les parròquies de la província de Lleida.

2. A conseqüència d’aquesta nova composició territorial, el nou Bisbat reclama les obres d’art que pertanyien a aquelles parròquies i que es trobaven al museu diocesà, situat a Lleida, seu del Bisbe i pastor legítim (des dels darrers set-cents anys) de les parròquies de les dues províncies civils actuals.

3. Les referides obres provenen de la diligència i l’interès del Bisbe de Lleida, Mons. Josep Messeguer (1890-1905) qui, seguint orientacions pontifícies, tracta d’assolir una doble finalitat: evitar la desaparició o l’espoli d’obres religioses de les parròquies i erigir un museu per contribuir a la formació artística, cultural i religiosa dels futurs sacerdots. Sempre va actuar d’una manera transparent a la seva pròpia diòcesi amb els sacerdots amb tots ells va procedir sense enganys, sempre amb claredat utilitzant els mecanismes de permutes, donatius o compravendes. Mai va pretendre desproveir dels seus béns a les parròquies sinó salvaguardar-los. Es podria afirmar que, sense aquesta cura episcopal, moltes obres haurien desaparegut.

4. Les resolucions vaticanes van ordenar, després d’anys de tràmits, que les citades obres havien de tornar al seu origen. Estaven dipositades en un recentment creat museu amb la participació de les diferents administracions civils: Generalitat de Catalunya, Diputació Provincial, Ajuntament de Lleida, Consell Comarcal i Bisbat de Lleida. La figura jurídica utilitzada va ser la d’un consorci del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. Allí es va adscriure totes les obres de l’anterior museu diocesà.

5. Durant diversos anys es va discutir la propietat o el dipòsit de les obres. Les resolucions administratives de la Congregació i de la Signatura Apostòlica van afavorir la postura de la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. La nostra diòcesi va presentar arguments i documentació que no van ser atesos.

6. Hi ha hagut diversos intents de negociació entre ambdues institucions però sense èxit. Per altra part mai es va poder dur a terme, per diferents motius, l’execució de les resolucions. Diguem que s’actuava sempre en l’àmbit de l’administració eclesiàstica.

7. En un moment determinat el Bisbat de Barbastre-Montsó abandona la via eclesial i interposa a la justícia civil una demanda en contra del Consorci i del Bisbat de Lleida. No es va produir conciliació prèvia i al judici que se celebra a Primera Instància a Barbastre el dia 16 de maig de 2019, es dicta sentència a favor de la tesi de Barbastre.

8. Davant la resolució judicial el Consorci i el Bisbat promouen sengles recursos davant l’Audiència Provincial d’Osca. Al mateix temps que s’interposa un conflicte de competències davant el Tribunal Suprem promogut per la Generalitat de Catalunya. Aquest Tribunal determina la competència de l’esmentat jutge de Primera Instància qui, a petició del bisbat de Barbastre-Montsó, resol que els béns tornin “com a execució provisional” a la seva antiga procedència donant un termini de temps (fins al 15 de febrer de 2021) per a la seva execució. En els últims dies, abans d’expirar aquest termini i no tenint noves informacions, davant el temor de prolongar indefinidament el conflicte i amb la finalitat d’acabar amb els consegüents dificultats, aquest bisbat dirigeix una carta (9.2.2021) a la presidenta del Consorci, al seu torn consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en la qual sol·licita més informació i li ofereix la seva ajuda per a col·laborar en el compliment de l’ordre dictada pel Sr. Jutge. Aquesta carta és aportada un dia després al jutjat de Barbastre, atès que l’acte ordenant el trasllat obligava solidàriament al Bisbat i al Consorci.

9. Aquest bisbat ha dedicat molts esforços i recursos materials i humans durant molts anys amb la finalitat de mantenir i restaurar el ric patrimoni religiós que han llegat les generacions anteriors. Agraeix la tasca de sacerdots i laics obstinats a conservar béns i tradicions sense importar el lloc geogràfic en el qual estaven situades les diferents parròquies. I en els últims anys ha treballat amb professionalitat i constància a defensar el que considerava just patrimoni de la mateixa diòcesi. En aquests moments la justícia civil parla i pren unes decisions d’obligat compliment que aquest bisbat acata, reservant-se la possibilitat d’ulteriors recursos.

10. Per últim s’ha d’afirmar que aquest Bisbat ha actuat sempre de bona fe, utilitzant els recursos legals al seu abast, sense ofenses a ningú, negociant i dialogant sobre fórmules acceptar-les per ambdues parts, com ho han fet els bisbes anteriors. Si no es va aconseguir més fins avui no va ser per un ànim de desobediència o rebel·lia, sinó per sentir-se posseïdor de raó en aquest litigi. Així ho acceptaren els diversos òrgans col·legiats de la diòcesi en les consultes pertinents. També, i així ho ha manifestat en diverses ocasions, ha d’obeir les ordres del jutge, encara que siguin d’execució provisional.