Estimats germans i germanes, bon dia!
Sovint tenim la temptació de pensar que la creació és propietat nostra, que és una possessió que podem utilitzar al nostre gust i de la qual no hem donar comptes a ningú. En el passatge de la Carta als Romans (8,19-27) de la qual hem escoltat només una part, l’apòstol Pau ens recorda en canvi que la creació és un do meravellós que Déu ha posat a les nostres mans perquè puguem posar-nos en contacte amb ell i puguem reconèixer l’empremta del seu projecte d’amor, a l’assoliment del qual tots estem cridats a col·laborar, dia rere dia.
Però quan es deixa portar per l’egoisme, l’ésser humà acaba fent malbé les coses més boniques que li han estat confiades. I així ha passat també amb la creació. Pensem en l’aigua. L’aigua és una cosa bonica i molt important; l’aigua ens dóna la vida, ens ajuda en tot, però per explotar l’aigua mineral es contamina l’aigua, s’embruta i es destrueix la creació. Això només és un exemple, i n’hi ha molts. Amb l’experiència tràgica del pecat, trencada la comunió amb Déu, hem trencat la comunió originària amb tot el que ens envolta i hem acabat corrompent la creació, fent-la així esclava, sotmesa a la nostra fragilitat. I per desgràcia la conseqüència de tot això la tenim dramàticament davant dels nostres ulls, cada dia. Quan l’home trenca la comunió amb Déu, perd la seva bellesa original i acaba desfigurant tot el que té al seu voltant; i on tot primer depenia del Pare Creador i del seu amor infinit, ara porta el senyal trist i desolat de l’orgull i de la voracitat humana. L’orgull humà, fruint de la creació, la destrueix.
El Senyor, però, no ens deixa sols i fins i tot en aquest panorama trist ens ofereix una perspectiva nova d’alliberament, de salvació universal. És el que Pau posa en evidència amb joia, invitant-nos a escoltar els crits de tota la creació. Si parem atenció, de fet, al voltant nostre tot està gemegant: gemega la creació mateixa, gemeguem nosaltres, els éssers humans, i gemega l’Esperit dins nostre, en el nostre cor. Ara, aquests gemecs no són un plany estèril, desconsolat, sinó —tal com ho precisa l’Apòstol— són els gemecs d’una dona de part; són els gemecs de qui pateix, però que sap que és a punt de néixer una nova vida. I en el nostre cas és realment així. Nosaltres encara estem lluitant amb les conseqüències del nostre pecat i tot, al voltant nostre, porta encara el senyal dels nostres esforços, de les nostres mancances, dels nostres tancaments. Al mateix temps, però, sabem que hem estat salvats pel Senyor i ja se’ns dóna contemplar i tastar en nosaltres i en el que ens envolta els senyals de la Resurrecció, de la Pasqua que obra una nova creació.
Aquest és el contingut de la nostra esperança. El cristià no viu fora del món, sap reconèixer en la vida pròpia i en el que l’envolta els signes del mal, de l’egoisme i del pecat. És solidari amb els qui pateixen, amb els qui ploren, amb els marginats, amb els que se senten desesperats… Però, al mateix temps, el cristià ha après a llegir tot això amb els ulls de la Pasqua, amb els ulls de Crist ressuscitat. I així sabem que estem vivint el temps d’espera, el temps d’un anhel que va més enllà del temps present, el temps de l’acompliment. En l’esperança sabem que el Senyor vol curar definitivament amb la seva misericòrdia els cors ferits i humiliats i tot el que l’home ha desfigurat amb la seva maldat, i que d’aquesta manera ell regenera un món nou i una humanitat nova, reconciliats finalment en el seu amor.
Quantes vegades nosaltres, cristians, estem temptats per la decepció, pel pessimisme… A vegades ens lliurem al lament inútil, o bé quedem sense paraules i ni tan sols sabem què hem de demanar, què hem d’esperar… Una vegada més ens ve a ajudar l’Esperit Sant, la respiració de la nostra esperança que manté vius el gemec i l’esperança dels nostres cors. L’Esperit veu per nosaltres més enllà de les aparences negatives del present i ens revela ja ara el cel nou i la terra nova que el Senyor està preparant per a la humanitat.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
