Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Des de fa algunes setmanes, l’apòstol Pau ens està ajudant a comprendre millor en què consisteix l’esperança cristiana. Hem dit que no era un optimisme, sinó una altra cosa. I l’Apòstol ens ajuda a entendre això. Avui ho fa acostant-la a dues actituds molt importants per a la nostra vida i la nostra experiència de fe: «la constància» i el «consol» (v. 4.5). En el passatge de la Carta als Romans que acabem d’escoltar, són citades dues vegades: la primera en referència a les Escriptures i després a Déu mateix. Quin és el seu significat més profund, més vertader? I de quina manera aclareixen la realitat de l’esperança aquestes dues actituds: la constància i el consol?
La constància podríem definir-la també com a paciència: és la capacitat de suportar, portar sobre les espatlles (su-portar), de romandre fidels fins i tot quan el pes sembla que es fa massa gran, insostenible, i tindrem la temptació de jutjat negativament i d’abandonar-ho tot i tothom. El consol, en canvi, és la gràcia de saber percebre i mostrar en cada situació, fins i tot en les que estan més marcades per la desil·lusió i el sofriment, la presència i l’acció compassiva de Déu. Ara sant Pau ens recorda que la constància i el consol ens són transmesos de manera particular per les Escriptures (v. 4), és a dir, per la Bíblia. Efectivament la Paraula de Déu, en primer lloc, ens porta a adreçar la mirada a Jesús, a conèixer-lo millor i a atenir-nos a ell, a semblar-nos cada vegada més a ell. En segon lloc, la Paraula ens revela que el Senyor és veritablement el «Déu, de qui provenen la constància i el consol», que roman sempre fidel al seu amor per nosaltres, és a dir, que és constant en l’amor amb nosaltres, no es cansa d’estimar-nos! És constant: sempre ens estima! I cuida de nosaltres guarint les nostres ferides amb la certesa de la seva bondat i de la seva misericòrdia, és a dir, ens consola. No es cansa mai de consolar-nos.
Des d’aquesta perspectiva, es comprèn també l’afirmació inicial de l’Apòstol: «Nosaltres, els forts en la fe, hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau» (v. 1). Aquesta expressió «nosaltres que som forts» podria semblar presumptuosa, però en la lògica de l’Evangeli sabem que no és així, encara més, és precisament al contrari, perquè la nostra força no ve de nosaltres, sinó del Senyor. Qui experimenta en la vida pròpia l’amor fidel de Déu i el seu consol és capaç, encara més, té l’obligació de ser a prop dels germans més dèbils i de fer-se càrrec de la seva fragilitat. Si nosaltres som a prop del Senyor tindrem aquesta fortalesa per a ser a prop dels més dèbils, dels més necessitats i consolar-los i donar-los força. Això és el que significa. Això nosaltres ho podem fer sense autocomplaença, sentint-nos simplement com un «canal» que transmet els dons del Senyor; i així es converteix concretament en un «sembrador» d’esperança. Això és el que el Senyor ens demana, amb aquesta força i aquesta capacitat de consolar i de ser sembradors d’esperança. I avui és necessari sembrar esperança, però no és fàcil…
El fruit d’aquest estil de vida no és una comunitat en la qual uns són de «classe A», és a dir, els forts, i uns altres de «classe B», és a dir, els dèbils. El fruit, en canvi, és com diu Pau, «viure unànimement i d’acord els uns amb els altres, a exemple de Jesucrist» (v. 5). La Paraula de Déu alimenta una esperança que es tradueix concretament a compartir, en servei recíproc. Perquè també qui és «fort» es troba més aviat o més tard amb l’experiència de la fragilitat i de tenir necessitat del confort dels altres; i viceversa, en la debilitat es pot sempre oferir un somriure o una mà al germà en dificultat. I és una comunitat així la que «amb un sol cor i a una sola veu, glorificareu el Déu i Pare de Jesucrist, Senyor nostre» (v. 6).Tot això és possible si es posa Crist en el centre, i la seva Paraula, perquè ell és el «fort», ell és qui ens dóna la fortalesa, qui ens dóna la paciència, qui ens dóna la constància, qui ens dóna el consol. Ell és el «germà fort» que cuida de cada un de nosaltres: tots efectivament necessitem estar carregats sobre les espatlles del Bon Pastor i sentir-nos embolcallats per la seva mirada tendra i primorosa.
Benvolguts amics, mai no agrairem suficientment a Déu el do de la seva Paraula, que es fa present en les Escriptures. I és allí on el Pare de nostre Senyor Jesucrist es revela com el «Déu de qui provenen la constància i el consol». I és allí on ens fem conscients que la nostra esperança no es fonamenta sobre les nostres capacitats i sobre les nostres forces, sinó sobre el suport de Déu i la fidelitat del seu amor, és a dir, sobre la força i el consol de Déu. Gràcies.
CRIDA
Convido totes les comunitats a viure amb fe la cita del 24 i 25 de març per a tornar a descobrir el sagrament de la reconciliació «24 hores per al Senyor». Vull també que enguany aquest moment privilegiat de gràcia del camí quaresmal sigui viscut a moltes esglésies del món per a experimentar l’encontre alegre amb la misericòrdia del Pare, que ens acull a tots i ens perdona.
