Estimats germans i germanes, bon dia!
Ens reunim avui a la llum de la Pasqua, que hem celebrat i que continuem celebrant amb la litúrgia. Per això, en el nostre itinerari de catequesi sobre l’esperança cristiana, avui m’agradaria parlar de Crist ressuscitat, la nostra esperança, tal com el presenta sant Pau en la primera Carta als Corintis (cf. c. 15).
L’Apòstol vol resoldre un problema que ben segur que era al centre de les discussions de la comunitat de Corint. La resurrecció és l’últim tema abordat en la carta, però probablement, en ordre d’importància, era el primer: de fet tot es basa en aquest supòsit.
Parlant als seus cristians, Pau parteix d’un fet indiscutible, que no és el fruit d’una reflexió d’un home savi qualsevol, sinó d’un fet, un fet senzill que va passar en la vida d’algunes persones. El cristianisme neix d’aquí. No és una ideologia, no és un sistema filosòfic, sinó que és un camí de fe que parteix d’un esdeveniment que té lloc davant els primers deixebles de Jesús. Pau ho resumeix així: Jesús va morir pels nostres pecats, va ser enterrat, i el tercer dia va ressuscitar i es va aparèixer a Pere i als Dotze (cf. 1Co 15,3-5). Aquest és el fet: va morir, va ser enterrat, va ressuscitar i es va aparèixer. És a dir, Jesús és viu! Aquest és el nucli del missatge cristià.
En anunciar aquest esdeveniment, que és el nucli central de la fe, Pau insisteix sobretot en l’últim element del misteri pasqual, és a dir en el fet que Jesús ha ressuscitat. Si de fet tot s’hagués acabat amb la mort, en ell tindríem un exemple de dedicació suprema, però això no podria provocar la nostra fe. Va ser un heroi. No! Va morir, però va ressuscitar. Perquè la fe neix de la resurrecció. Acceptar que Crist mor, i que ha mort crucificat, no és un acte de fe, és un fet històric. En canvi creure que ha ressuscitat, sí. La nostra fe neix el matí de Pasqua. Pau fa una llista de les persones a les quals s’apareix Jesús ressuscitat (cf. v. 5-7). Tenim aquí un petit resum de totes les narracions de la Pasqua i de totes les persones que estan en contacte amb el Ressuscitat. Encapçalant la llista hi ha Cefes, és a dir Pere, i el grup dels Dotze, després «cinc-cents germans», molts dels quals encara podien donar-ne testimoni, a continuació s’esmenta Jaume. L’últim de la llista —com el menys digne de tots— és ell mateix. Pau diu de si mateix: «Com un que neix fora de temps» (cf. v. 8).
Pau fa servir aquesta expressió perquè la seva història personal és dramàtica: ell no era un escolanet, sinó que era un perseguidor de l’Església, orgullós de les seves conviccions; se sentia com un home arribat amb una idea molt clara del que era la vida amb els seus deures. Però en aquest quadre perfecte —tot era perfecte en Pau, ho sabia tot—, en aquest quadre perfecte de vida, un dia passa el que era absolutament imprevisible: l’encontre amb Jesús ressuscitat anant cap a Damasc. Allí no hi va haver només un home que cau a terra: hi va haver una persona atrapada per un esdeveniment que li capgira el sentit de la vida. I el perseguidor es converteix en apòstol. Per què? Perquè jo he vist Jesús vivent! Jo he vist Jesucrist ressuscitat! Aquest és el fonament de la fe de Pau, com de la fe dels altres Apòstols, com de la fe de l’Església, com de la nostra fe.
Que bonic que és pensar que el cristianisme, essencialment, és això! No és tant la nostra recerca de Déu —una recerca, de la veritat, amb tants dubtes—, sinó més aviat la recerca de Déu en nosaltres. Jesús ens ha pres, ens ha agafat, ens ha conquerit per no deixar-nos anar més. El cristianisme és gràcia, és sorpresa, i per això pressuposa un cor capaç de meravellar-se. Un cor tancat, un cor racionalista no és capaç de meravellar-se i no pot comprendre què és el cristianisme. Perquè el cristianisme és gràcia, i la gràcia només es percep, i a més es troba amb la meravella de l’encontre.
Així, tot i que som pecadors —tots nosaltres ho som—, si les nostres intencions només s’han quedat en el paper, o si, mirant les nostres vides, ens adonem que hem tingut molts fracassos… el matí de Pasqua podem fer com aquelles persones de les quals ens parla l’Evangeli: anar al sepulcre de Crist, veure la gran pedra apartada i pensar que Déu està preparant per a mi, per a tots nosaltres, un futur inesperat. Anar al nostre sepulcre: tots en tenim una mica a l’interior. Anar allí i veure com Déu és capaç de sortir-ne. Aquí hi ha felicitat, aquí hi ha joia, vida, on tots pensaven que només hi havia tristesa, derrota i foscor. Déu fa créixer les seves flors més boniques enmig de les pedres més àrides.
Ser cristians no significa partir de la mort, sinó de l’amor de Déu per nosaltres, que ha vençut el nostre pitjor enemic. Déu és més gran que qualsevol altra cosa, i només amb una espelma pot vèncer la més fosca de les nits. Pau crida, fent-se ressò dels profetes: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (v. 55). Aquests dies de Pasqua portem aquest crit en el cor. I si ens pregunten el perquè del nostre somriure i el nostre compartir amb paciència, aleshores podrem respondre que Jesús és encara aquí, que continua essent vivent entre nosaltres, que Jesús és aquí, a la plaça, amb nosaltres: viu i ressuscitat.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a Catalunya Religió , revisada