Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En les últimes setmanes la nostra reflexió es mou, per dir-ho així, en l’òrbita del misteri pasqual. Avui ens trobem amb aquella que, segons els evangelis, va ser la primera que va veure Jesús ressuscitat: Maria Magdalena. Feia poc que s’havia acabat el repòs del dissabte. El dia de la passió no hi va haver temps per acabar tots els ritus funeraris. Per això, en aquella alba plena de tristesa, les dones van a la tomba de Jesús amb els ungüents perfumats. La primera d’arribar és ella: Maria de Magdala, una de les deixebles que havien acompanyat Jesús des de Galilea, posant-se al servei de l’Església naixent. En el seu camí cap a la tomba es reflecteix la fidelitat de tantes dones que s’han dedicat durant anys a anar al cementiri recordant algú que ja no hi és. Les relacions més autèntiques no es trenquen ni amb la mort: hi ha qui continua desitjant-li el bé, encara que la persona estimada se n’hagi anat per sempre.
L’Evangeli (cf. Jn 20,1-2.11-18) descriu M. Magdalena posant de seguida en evidència que no era una dona que s’entusiasmés fàcilment. De fet, després de la primera visita al sepulcre, ella torna decebuda al lloc on els deixebles estaven amagats; explica que la llosa havia estat treta de l’entrada del sepulcre, i la seva primera hipòtesi és la més senzilla que es pugui formular: algú ha d’haver robat el cos de Jesús. Així el primer anunci que Maria porta no és el de la resurrecció, sinó el d’un robatori que uns desconeguts han fet mentre tot Jerusalem dormia.
A continuació els evangelis parlen d’un segon viatge de la Magdalena vers el sepulcre de Jesús. Era tossuda! Va anar-hi, hi va tornar… perquè no havia quedat convençuda! Aquesta vegada el seu pas és lent, molt pesat. Maria pateix per partida doble: en primer lloc per la mort de Jesús, i després per la incomprensible desaparició del seu cos.
I mentre ella s’inclina per mirar dins la tomba, amb els ulls plens de llàgrimes, Déu la sorprèn de la manera més inesperada. L’evangelista Joan posa en relleu la persistència de la seva ceguesa: no s’adona de la presència de dos àngels que li fan preguntes, i fins i tot arriba a sospitar de l’home que hi ha al seu darrere, que ella pensa que és el jardiner. I en canvi descobreix l’esdeveniment més impactant de la història humana quan finalment se sent cridada pel seu nom: «Maria!» (v. 16).
Que n’és de bonic pensar que la primera aparició del Ressuscitat —segons els evangelis— vagi esdevenir d’una manera tan personal! Que hi ha algú que ens coneix, que veu el nostre patiment i decepció i que es commou per nosaltres i ens crida pel nom. És una llei que trobem marcada en moltes pàgines de l’evangeli. Al voltant de Jesús hi ha moltes persones que cerquen Déu; però la realitat més prodigiosa és que, molt abans, en primer lloc hi ha Déu que es preocupa per la nostra vida, que la vol fer créixer, i per fer això ens crida pel nom, reconeixent el rostre personal de cadascú. Cada home és una història d’amor que Déu escriu sobre aquesta terra. Cada un de nosaltres és una història d’amor de Déu. A cada un de nosaltres Déu ens crida pel nostre nom: ens coneix pel nom, ens mira, ens espera, ens perdona, té paciència amb nosaltres. És veritat o no? Cada un de nosaltres fa aquesta experiència.
I Jesús la crida: «Maria!»: la revolució de la seva vida, la revolució destinada a transformar l’existència de cada home i de cada dona, comença amb un nom que ressona al jardí del sepulcre buit. Els Evangelis ens descriuen la felicitat de Maria: la resurrecció de Jesús no és una joia donada amb comptagotes, sinó una cascada que afecta tota la vida. La vida cristiana no és un teixit de felicitat suau, sinó d’onades que ho remouen tot. Mireu de pensar també vosaltres, en aquest moment, amb el bagatge de decepcions i derrotes que cada un de nosaltres portem en el cor, que hi ha un Déu a prop nostre que ens crida pel nom i ens diu: «Aixeca’t, deixa de plorar, perquè he vingut a alliberar-te!» És bonic, això.
Jesús no és un que s’adapta al món, tolerant que hi continuï havent mort, tristesa, odi, destrucció moral de les persones… El nostre Déu no és inert, sinó que el nostre Déu —em permeto la paraula— és un somniador: somnia la transformació del món i l’ha realitzada en el misteri de la Resurrecció.
A Maria li hauria agradat abraçar el seu Senyor, però ell ara està orientat al Pare del cel, mentre ella és enviada a portar l’anunci als germans. I així aquella dona, que abans de conèixer Jesús estava a mercè del maligne (cf. Lc 8,2), ara s’ha tornat apòstol de l’esperança nova i més gran. Que la seva intercessió ens ajudi a viure nosaltres també aquesta experiència: a l’hora de plorar, a l’hora de l’abandonament, escoltar Jesús Ressuscitat que ens crida pel nom, i amb el cor ple de joia anar a anunciar: «He vist el Senyor!» (v. 18). He canviat de vida perquè he vist el Senyor! Ara sóc diferent d’abans, sóc una altra persona. He canviat perquè he vist el Senyor. Aquesta és la nostra força i aquesta és la nostra esperança. Gràcies.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
