Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui em vull centrar en l’experiència dels dos deixebles d’Emmaús, dels quals parla l’Evangeli de Lluc (cf. 24,13-35). Imaginem l’escena: dos homes caminen decebuts, tristos, convençuts de deixar enrere l’amargor d’una història que ha acabat malament. Abans de la Pasqua estaven plens d’entusiasme: convençuts que aquells dies serien crucials per a les seves expectatives i per a l’esperança de tot el poble. Jesús, al qual havien confiat la vida, semblava que finalment havia arribat a la batalla decisiva: ara manifestaria el seu poder, després d’un llarg període de preparació i d’ocultació. Això era el que ells esperaven. I no va ser així.
Els dos peregrins conreaven una esperança només humana que ara se n’anava en orris. Aquella creu alçada al Calvari era el senyal més eloqüent d’una derrota que no havien previst. Si, efectivament, aquell Jesús era segons el cor de Déu, havien de concloure que Déu era impotent, indefens a les mans dels violents, incapaç de resistir el mal.
Així, aquell matí de diumenge, aquests dos fugen de Jerusalem. Encara tenen als ulls els esdeveniments de la passió, la mort de Jesús, i l’esperit adolorit per aquells fets durant el repòs forçat del dissabte. Aquella festa de Pasqua, que havia d’entonar el cant de l’alliberament, s’havia transformat en el dia més dolorós de la seva vida. Deixen Jerusalem per anar a un altre lloc, a un poble tranquil. Ells tenen l’aspecte de persones que volen eliminar un record que els aclapara. Són, doncs, al camí i caminen, tristos. Aquest escenari —el camí— ja havia estat important en la narració dels evangelis; ara ho serà encara més, en el moment que es comença a explicar la història de l’Església.
L’encontre de Jesús amb aquells dos deixebles sembla ser completament fortuïta: s’assembla a un dels molts encontres que es produeixen en la vida. Els dos deixebles caminen pensatius i un desconegut se’ls posa al costat. És Jesús; però els seus ulls no són capaços de reconèixer-lo. I aleshores Jesús comença la seva «teràpia de l’esperança». El que succeeix en aquest camí és una teràpia de l’esperança. Qui la fa? Jesús.
En primer lloc pregunta i escolta: el nostre Déu no és un Déu intrusiu. Tot i que ja coneix el motiu de la decepció d’aquests dos, els deixa temps per a poder sondejar la profunditat de l’amargor que els ha captivat. En surt una confessió que és un retorn de l’existència humana: «Nosaltres esperàvem, però… Nosaltres esperàvem, però…» (v. 21). Quantes tristeses, quantes derrotes, quants errors hi ha en la vida de cada persona! En el fons som una mica tots com aquests dos deixebles. Quantes vegades en la vida hem esperat, quantes vegades ens hem sentit a prop de la felicitat, i després ens hem trobat a terra decebuts. Però Jesús camina amb totes les persones decebudes que van amb el cap cot. I caminant amb elles, de manera discreta, arriba a retornar-los l’esperança.
Jesús els parla sobretot mitjançant les Escriptures. Qui agafa el llibre de Déu no trobarà històries d’heroisme fàcil, campanyes de conquesta ràpida. La veritable esperança no és mai barata: passa sempre a través de derrotes. L’esperança del qui no sofreix potser no és esperança. A Déu no li agrada ser estimat com si fos un líder que porta el seu poble a la victòria mitjançant la sang dels seus adversaris. El nostre Déu és un llum feble que crema un dia de fred i de vent, i perquè es veu fràgil la seva presència en aquest món, ell ha triat el lloc que tots menyspreen.
Després Jesús repeteix per als dos deixebles el gest bàsic de cada eucaristia: agafa el pa, el beneeix, el parteix i el dóna. En aquesta sèrie de gestos, no hi ha potser tota la història de Jesús? I no hi ha, en cada eucaristia, també el signe del que ha de ser l’Església? Jesús ens agafa, ens beneeix, «trenca» la nostra vida —perquè no hi ha amor sense sacrifici— i l’ofereix als altres, l’ofereix a tots.
És un encontre ràpid, el de Jesús amb els dos deixebles d’Emmaús. Però en ell hi ha tot el destí de l’Església. Ens explica que la comunitat cristiana no pot viure tancada en una ciutadella fortificada, sinó que camina en el seu ambient més vital, és a dir el carrer. I allí troba les persones, amb les seves esperances i les seves decepcions, a vegades pesades. L’Església escolta les històries de tots, a mesura que sorgeixen del cofre de la consciència personal, per oferir després la Paraula de vida, el testimoni de l’amor, amor fidel fins a la fi. I aleshores el cor de les persones torna a cremar d’esperança.
Tots nosaltres, en la nostra vida, hem tingut moments difícils, foscos; moments en els quals caminàvem tristos, pensatius, sense horitzons, amb només una paret al davant. I Jesús sempre és a prop nostre per donar-nos l’esperança, per escalfar-nos el cor i dir: «Vés endavant, sóc amb tu. Vés endavant.» El secret del camí que porta a Emmaús és tot aquí: a través de les aparences en contra, nosaltres continuem sent estimats, i Déu no deixarà mai de voler-nos el bé. Déu caminarà amb nosaltres sempre, sempre, fins i tot en els moments més dolorosos, fins i tot en els pitjors moments, fins i tot en els moments de derrota: el Senyor és allí. I aquesta és la nostra esperança. Anem endavant amb aquesta esperança! Perquè ell és al costat nostre i camina amb nosaltres, sempre!
Traducció inicial de Catalunya Religió , revisada
