Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui fem aquesta audiència en dos llocs, però connectats gràcies a les pantalles grans: els malalts, perquè no pateixin tant amb la calor, són a l’Aula Pau VI, i nosaltres aquí. Però estem tots junts units i ens uneix l’Esperit Sant, que és qui fa sempre la unitat. Saludem els qui són a l’Aula!
Cap de nosaltres no pot viure sense amor. I és una mala servitud creure i estar convençut que l’amor s’ha de merèixer. Potser una bona part de l’angoixa de l’home contemporani ve d’això: creure que si no som forts, atractius i bells, ningú no s’ocuparà de nosaltres. Moltes persones intenten avui fer-se veure només per omplir una buidor interior: com si fóssim persones que necessiten sempre una confirmació. Però, ¿us imagineu un món on tots busquen motius per cridar l’atenció dels altres, i en canvi ningú no està disposat a estimar gratuïtament una altra persona? Imagineu un món així: un món sense la gratuïtat d’estimar! Sembla un món humà, però en realitat és un infern. Tants narcisismes de l’home neixen d’un sentiment de soledat i d’orfandat. Darrere de molts comportaments aparentment inexplicables s’hi amaga una pregunta: és possible que jo no mereixi ser cridat pel meu nom, és a dir ser estimat? Perquè l’amor sempre crida pel nom…
Quan qui no és o no se sent estimat és un adolescent, aleshores pot néixer la violència. Al darrere de tantes formes d’odi social i de vandalisme sovint hi ha un cor que no ha estat estimat. No hi ha infants dolents, de la mateixa manera que no hi ha adolescents dolents del tot, sinó que hi ha persones infelices. I què pot fer-nos feliços sinó l’experiència de l’amor donat i rebut? La vida de l’ésser humà és un intercanvi de mirades: algú que ens mira a nosaltres ens arrenca el primer somriure, i nosaltres, que gratuïtament somriem a qui està tancat en la tristesa i així li obrim un camí de sortida. Intercanvi de mirades: mirant els ulls s’obren les portes del cor.
El primer pas que Déu fa envers nosaltres és el d’un amor preventiu i sense condicions. Déu estima primer. Déu no ens estima perquè trobi en nosaltres alguna raó que desvetlli l’amor. Déu ens estima perquè ell mateix és amor, i l’amor tendeix per la seva naturalesa a difondre’s, a donar-se. Déu tampoc no condiciona la seva benvolença a la nostra conversió: en tot cas aquesta és una conseqüència de l’amor de Déu. Sant Pau ho diu d’una manera perfecta: «Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,8). Quan encara érem pecadors. Un amor sense condicions. Estàvem «lluny», com el fill pròdig de la paràbola: «Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué» (Lc 15,20). Per amor nostre, Déu s’ha abandonat a si mateix, per venir a trobar-nos en aquesta terra on era impensable que ell transités. Déu ens ha estimat malgrat que anàvem errats.
Qui de nosaltres estima d’aquesta manera, si no és el pare o la mare? Una mare continua estimant el seu fill encara que aquest fill estigui tancat a la presó. Recordo tantes mares, que feien cua per entrar a la presó, a la meva diòcesi precedent. I no se n’avergonyien. El fill era a la presó, però era el seu fill. I sofrien moltes humiliacions en els controls, abans d’entrar, però: «És el meu fill!» «Però, senyora, el seu fill és un delinqüent!» «És el meu fill!» Només aquest amor de mare i de pare ens fa comprendre com és l’amor de Déu. Una mare no demana que no s’apliqui la justícia humana, perquè tot error exigeix una redempció, però una mare no deixa mai de sofrir pel seu fill. L’estima encara que sigui pecador. Déu fa el mateix amb nosaltres: som els seus fills estimats! Però pot ser que Déu tingui alguns fills que no s’estimi? No. Tots som fills estimats de Déu. No hi ha cap maledicció sobre la nostra vida, només una benèvola paraula de Déu, que ens ha fet existir del no-res. La veritat de tot això és la relació d’amor que uneix el Pare amb el Fill mitjançant l’Esperit Sant, relació en la qual nosaltres som acollits per gràcia. En ell, en Crist Jesús, nosaltres hem estat volguts, estimats, desitjats. Hi ha Algú que ha imprès en nosaltres una bellesa primordial, que cap pecat, ni cap mala elecció no podrà mai esborrar del tot. Nosaltres som sempre, davant els ulls de Déu, petites fonts d’aigua bona que brolla. Ho va dir Jesús a la dona samaritana: «L’aigua que jo [et] donaré es convertirà en una font d’on brollarà vida eterna» (Jn 4,14).
Per a canviar el cor d’una persona infeliç, quina és la medecina? Quina és la medecina per a canviar el cor d’una persona que no és feliç? [responen: l’amor] Més fort! [criden: l’amor!] Bravo! Bravo, bravo a tots! I com es fa sentir a una persona que se l’estima? En primer lloc cal abraçar-la. Fer-li sentir que és desitjada, que és important, i deixarà d’estar trista. Amore chiama amore , ‘l’amor crida amor’, d’una manera més forta que no pas l’odi crida la mort. Jesús no va morir i ressuscitar per ell mateix, sinó per nosaltres, perquè els nostres pecats fossin perdonats. És, doncs, temps de resurrecció per a tots: temps de treure els pobres del desànim, sobretot dels qui jeuen a la tomba des de fa molt més que tres dies. Bufa aquí, a les nostres cares, un vent de llibertat. Brolla aquí el do de l’esperança. I l’esperança és la de Déu Pare que ens estima tal com som: ens estima sempre a tots. Gràcies!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a Catalunya Religió , revisada
