Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Hem escoltat la Paraula de Déu en el llibre de l’Apocalipsi, i diu així: «Jo faig que tot sigui nou» (21,5). L’esperança cristiana es fonamenta en la fe en Déu que sempre crea novetat en la vida de l’home, crea novetat en el cosmos. El nostre Déu és el Déu que crea novetat, perquè és el Déu de les sorpreses.
No és cristià caminar amb la mirada abaixada —com ho fan els porcs, que sempre van així—, sense aixecar els ulls cap a l’horitzó. Com si tot el nostre camí s’apagués aquí, a un pam de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no hi hagués cap meta i cap desembarcament, i nosaltres estiguéssim obligats a un vagar etern, sense cap raó per a les nostres fatigues. Això no és cristià.
Les pàgines finals de la Bíblia ens mostren l’horitzó últim del camí del creient: la Jerusalem del Cel, la Jerusalem celestial. És imaginada sobretot com una tenda immensa, on Déu acull tots els homes per habitar definitivament amb ells (Ap 21,3). I aquesta és la nostra esperança. I què farà Déu, quan finalment estiguem amb ell? Tindrà una tendresa infinita amb nosaltres, com un pare que acull els seus fills que durant molt de temps s’han cansat i han patit. Joan, a l’Apocalipsi, profetitza: «Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. […] Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat. […] Jo faig que tot sigui nou» (21, 3-5). El Déu de la novetat!
Intenteu meditar sobre aquest passatge de la Sagrada Escriptura no de manera abstracta, sinó després d’haver llegit una notícia dels nostres dies, després d’haver vist el telenotícies o la portada dels diaris, on hi ha moltes tragèdies, on es troben notícies tristes davant les quals tots correm el risc d’acostumar-nos-hi. He saludat algunes persones de Barcelona: quantes notícies tristes arriben d’allí. I moltes altres! He saludat algunes persones del Congo, i quantes notícies tristes arriben d’allí. I moltes altres! Per anomenar només dos països dels qui sou aquí… Intenteu pensar en els rostres dels nens aterrits per la guerra, en el plany de les mares, en els somnis infringits de molts joves, en els refugiats que afronten viatges terribles i són explotats moltes vegades… La vida desgraciadament també és això. Algunes vegades diríem que és sobretot tot això.
Pot ser. Però hi ha un Pare que plora amb nosaltres; hi ha un Pare que plora llàgrimes de pietat infinita pels seus fills. Nosaltres tenim un Pare que sap plorar, que plora amb nosaltres; un Pare que ens espera per a consolar-nos, perquè coneix els nostres sofriments i ha preparat per a nosaltres un futur diferent. Aquesta és la gran visió de l’esperança cristiana, que es dilata tots els dies de la nostra existència, i ens vol aixecar. Déu no ha volgut les nostres vides per equivocació, obligant-se ell mateix i a nosaltres a dures nits d’angoixa. Ens ha creat, en canvi, perquè ens vol feliços. És el nostre Pare, i si nosaltres aquí, ara, experimentem una vida que no és la que ell ha volgut per a nosaltres, Jesús ens garanteix que Déu mateix està obrant el seu rescat. Ell treballa per a rescatar-nos.
Nosaltres creiem i sabem que la mort i l’odi no són les últimes paraules pronunciades sobre la paràbola de l’existència humana. Ser cristians implica una nova perspectiva: una mirada plena d’esperança. Alguns creuen que la vida reté totes les felicitats en la joventut i en el passat, i que viure és un lent decaïment. D’altres encara creuen que les nostres alegries són només episòdiques i passatgeres i que en la vida dels homes està inscrit l’absurd. Hi ha els qui davant tantes calamitats diuen: «La vida no té sentit. El nostre camí és l’absurd.» Però nosaltres, cristians, no creiem això. Creiem, en canvi, que a l’horitzó de l’home hi ha un sol que il·lumina per sempre. Creiem que els nostres dies més bonics encara han d’arribar. Som gent més de primavera que de tardor. A mi m’agradaria preguntar, ara —que cadascú respongui en el seu cor, en silenci, però que respongui—: «Sóc un home, una dona, un noi, una noia de primavera o de tardor? La meva ànima està en primavera o està en tardor?» Que cadascú respongui. Veiem els brots d’un nou món abans en comptes de les fulles groguenques de les branques? Ens gronxem en nostàlgies, penediments i laments: sabem que Déu ens vol hereus d’una promesa i conreadors incansables de somnis. No us oblideu d’aquesta pregunta: «Sóc una persona de primavera o de tardor? De primavera, que espera la flor, que espera el fruit, que espera el sol que és Jesús, o de tardor, que està sempre amb la cara mirant cap avall, amargat i, com a vegades he dit, amb cara de pomes agres.
El cristià sap que el Regne de Déu, la seva Senyoria d’amor està creixent com un gran camp de gra, encara que enmig hi ha el jull. Sempre hi ha problemes, hi ha les xafarderies, hi ha les guerres, hi ha les malalties… hi ha els problemes. Però el gra creix, i al final el mal serà eliminat. El futur no ens pertany, però sabem que Jesucrist és la gràcia més gran de la vida: és l’abraçada de Déu que ens espera al final, però que ja des d’ara ens acompanya i ens consola en el camí. Ell ens condueix a la gran «tenda» de Déu amb els homes (cf. Ap 21,3), amb molts altres germans i germanes, i portarem a Déu el record dels dies viscuts aquí baix. I serà bonic descobrir en aquest instant que res no s’ha perdut, cap somriure ni cap llàgrima. Per molt que la nostra vida hagi estat llarga, ens semblarà haver viscut en un sospir i que la creació no s’ha aturat el sisè dia del Gènesi, sinó que ha prosseguit infatigable, perquè Déu sempre s’ha preocupat per nosaltres. Fins al dia en què tot s’acomplirà, el matí en què s’extingiran les llàgrimes, el mateix instant en què Déu pronunciarà la darrera paraula de benedicció: «Jo faig que tot sigui nou!» (v. 5). Sí, el nostre Pare és el Déu de les novetats i de les sorpreses. I aquell dia nosaltres serem veritablement feliços, i plorarem. Sí: però plorarem d’alegria.
