Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria reprendre un tema important: la relació entre l’esperança i el record, amb particular referència al record de la vocació. I agafo com a signe la crida dels primers deixebles de Jesús. En la seva memòria resta talment impresa aquesta experiència, de la qual algun fins i tot en va retenir l’hora: «Eren cap a les quatre de la tarda» (Jn 1,39). L’evangelista Joan explica l’episodi com un record nítid de joventut que ha restat intacte en la seva memòria de vell: perquè Joan va escriure aquestes coses quan ja era vell.
L’encontre es va esdevenir al costat del riu Jordà, on Joan Baptista batejava; i aquells joves galileus havien escollit el Baptista com a guia espiritual. Un dia va venir Jesús i es va fer batejar al riu. El dia següent va tornar-hi a passar, i llavors el qui batejava —és a dir, Joan Baptista— va dir a dos dels seus deixebles: «Mireu l’anyell de Déu!» (v. 36).
I per a aquells dos aquell comentari va ser l’«espurna». Van deixar el seu primer mestre i van seguir Jesús. Pel camí, ell es va girar i els va fer una pregunta decidida: «Què busqueu?» (v. 38). Jesús apareix a l’Evangeli com un expert del cor humà. En aquell moment havia trobat dos joves que estaven a la recerca, sanament inquiets. Efectivament, quina joventut se sent satisfeta sense una pregunta de sentit? Els joves que no cerquen res no són joves, són jubilats, s’han fet vells abans d’hora. És trist veure joves jubilats… I Jesús, al llarg de tot l’Evangeli, en tots els encontres que li surten pel camí, apareix com un «incendiari» dels cors. D’aquí la seva pregunta, que cerca fer emergir el desig de vida i de felicitat que cada jove porta dins seu: «Què busqueu?» Fins i tot jo voldria avui preguntar als joves que sou aquí a la plaça i als qui ens escolten pels mitjans de comunicació: «Tu, que ets joves, què busques? Què busques en el teu cor?»
La vocació de Joan i d’Andreu comença així: és l’inici d’una amistat amb Jesús tan forta que porta a una comunió de vida i de passions amb ell. Els dos deixebles comencen a estar amb Jesús i d’immediat es transformen en missioners, perquè quan acaba l’encontre no tornen a casa tranquils: és tan cert que els seus germans —Simó i Jaume— aviat s’involucren en el discipulat. Van anar a ells i els van dir: «Hem trobat el Messies, hem trobat un gran profeta»: donen la notícia. Són missioners d’aquell encontre. Va ser un encontre que els va tocar tant, que els va fer tan feliços que els deixebles recordaran sempre aquell dia que va il·luminar i va orientar la seva joventut.
Com es troba la vocació pròpia en aquest món? Es pot descobrir de moltes maneres, però aquesta pàgina de l’Evangeli ens diu que el primer indicador és la joia de l’encontre amb Jesús. Matrimoni, vida consagrada, sacerdoci: cada vocació certa comença amb un encontre amb Jesús que ens dóna una joia i una esperança noves; i ens condueix, passant per proves i dificultats, a un encontre cada vegada més ple, un encontre que creix i es fa més gran, l’encontre amb ell, a la plenitud de la joia.
El Senyor no vol homes i dones que caminin cap a ell de mala gana, sense tenir en el cor el vent de la felicitat. A vosaltres, que sou a la plaça, us demano —que cadascú respongui per a ell mateix—, vosaltres teniu en el cor el vent de la felicitat? Algun es pregunta: «Tinc dins meu, en el cor, el vent de la felicitat?» Jesús vol persones que hagin experimentat que estar amb ell dóna una felicitat immensa que es pot renovar cada dia de la vida. Un deixeble del Regne de Déu que no estigui content no evangelitza aquest món, és un deixeble trist. Es converteix en predicador de Jesús sense afinar les armes de la retòrica: pots parlar, parlar, parlar, però si no hi ha una altra cosa… Com ens convertim en predicadors de Jesús? Mantenint en els ulls la llum de la felicitat veritable. Veiem molts cristians, fins i tot entre nosaltres, que amb els ulls ens transmeten la joia de la fe: amb els ulls!
Per aquesta raó el cristià —com la Mare de Déu— manté la flama del seu enamorament: enamorats de Jesús. Certament, hi ha proves a la vida, hi ha moments en què hem de continuar avançant malgrat el fred i el vent que ens colpeja, tot i el mal tràngol. Però els cristians coneixem el camí que condueix a aquell foc sagrat que ell va encendre d’una vegada per sempre.
Si us plau, us recomano que no ens fixem en les persones decebudes i infelices; no escoltem els qui ens recomanen cínicament que no conreem esperança en la vida; no ens fiem de qui apaga el naixement de qualsevol entusiasme dient que cap empresa no val el sacrifici de tota una vida; no escoltem els «vells» de cor que apaguen l’eufòria juvenil. Anem amb els vells que tenen els ulls brillants d’esperança! En comptes d’això cultivem utopies saludables: Déu ens vol capaços de somniar com ell i amb ell mentre caminem ben atents a la realitat. Somniar un món diferent. I si un somni s’apaga, tornar a somniar-lo, fent memòria amb esperança dels orígens, anant a trobar aquelles brases que, molt després d’una vida no gaire bona, s’amaguen sota les cendres del primer encontre amb Jesús.
Aquesta és una dinàmica fonamental de la vida cristiana: recordar-se de Jesús. Pau deia als seus deixebles: «Recorda’t de Jesucrist» (2Tm 2,8); aquest és el consell del gran sant Pau: «Recorda’t de Jesucrist.» Recordeu-vos de Jesús, del foc d’amor amb què un dia vam concebre la nostra vida com un projecte de bé, i revifem amb aquesta flama la nostra esperança.
