Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquest temps nosaltres parlem de l’esperança, però avui voldria reflexionar amb vosaltres sobre els enemics de l’esperança. Perquè l’esperança té els seus enemics: com tot allò que és bo en aquest món, que té els seus enemics. I m’ha vingut a la memòria l’antic mite de la caixa de Pandora: l’obertura de la caixa desencadena molts desastres per a la història del món. Però pocs recorden la darrera part de la història, que obre una escletxa de llum: després que tots els mals sortissin de la caixa, un do minúscul sembla agafar revenja davant tot el mal que s’estenia. Pandora, la dona que tenia la caixa sota custòdia, el veu el darrer: els grecs l’anomenen elpís , que vol dir ‘esperança’. Aquest mite ens explica per què és tan important per a la humanitat l’esperança. No és cert que «mentre hi ha vida hi ha esperança», com s’acostuma a dir. Com a molt és al contrari: és l’esperança qui manté en peu la vida, qui la protegeix, qui la custodia i qui la fa créixer. Si els homes no haguessin conreat l’esperança, si no s’haguessin aferrat a aquesta virtut, mai no haurien sortit de les cavernes i no haurien deixat petjada de la història en el món. És el més diví que pot existir en el cor de l’home.
Un poeta francès —Charles Péguy— ens va deixar pàgines esplèndides sobre l’esperança (cf. El pòrtic del misteri de la segona virtut ). Ell diu de manera poètica que Déu no se sorprèn gaire de la fe dels éssers humans, ni de la seva caritat, sinó que allò que realment l’omple de meravella i admiració és l’esperança de la gent: «Que els pobres fills» —escriu— «vegin com van les coses i creguin que aniran millor demà.» La imatge del poeta recorda els rostres de molta gent que està de pas en aquest món —pagesos, pobres, obrers, migrants a la recerca d’un futur millor—, que ha lluitat de manera tenaç malgrat l’amargor d’un present difícil, ple de moltes proves, però animada per la confiança que els seus fills tindran una vida més justa i serena. Lluitaven pels fills, lluitaven en l’esperança.
L’esperança és l’impuls en el cor de qui va deixant la casa, la terra i a vegades familiars i parents —penso en els emigrants—, per a cercar una vida millor, més digna, per a ells mateixos i per als seus éssers estimats. I és també l’impuls en el cor de qui acull: el desig de trobar-se, de conèixer-se, de dialogar… L’esperança és l’impuls per a «compartir el viatge», perquè el viatge es fa en dos: els que venen a la nostra terra i nosaltres, que anem cap al seu cor, per a entendre’ls, per a entendre la seva cultura, la seva llengua. És un viatge a dues bandes, però sense esperança aquest viatge no es pot fer. L’esperança és l’impuls per a compartir el viatge de la vida, com ho recorda la Campanya de Càritas que inaugurem avui. Germans, no tinguem por de compartir el viatge! No tinguem por! No tinguem por de compartir l’esperança!
L’esperança no és virtut per a la gent amb l’estómac ple. Per això, des de sempre, els pobres són els primers portadors de l’esperança. I en aquest sentit podem dir que els pobres, també els captaires, són els protagonistes de la història. Per entrar en el món, Déu va tenir necessitat d’ells: de Josep i de Maria, dels pastors de Betlem. Durant la nit del primer Nadal, hi havia un món que dormia, acomodat sobre moltes certeses. Però els humils preparaven, en amagar-se, la revolució de la bondat. Eren pobres de tot, algun surava una mica per damunt del llindar de la supervivència, però eren rics del bé més preuat que hi ha en el món, és a dir, de les ganes de canvi. A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una desgràcia. Penseu en un jove al qual no se li ha ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no ha hagut de suar per a res, que als vint anys ja ha cremat les etapes, «sap ja com va el món»; ha estat destinat a la condemna pitjor: la de ja no desitjar res. Aquesta és la pitjor condemna. Tancar la porta als desitjos, als somnis. Sembla un jove i, en canvi, la tardor ja ha calat en el seu cor. Són els joves de tardor. Tenir l’ànima buida és el pitjor obstacle a l’esperança. És un risc del qual ningú no pot dir que n’està exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot esdevenir-se fins i tot quan es recorre el camí de la vida cristiana. Els monjos de l’antiguitat van denunciar un dels pitjors enemics del fervor. Deien així: aquest «dimoni del migdia», que trencarà una vida de constància, precisament quan crema el sol. Aquesta temptació ens sorprèn quan menys l’esperem: els dies es tornen monòtons i avorrits, ja cap valor no sembla merèixer la fatiga. Aquesta actitud s’anomena peresa, que erosiona la vida de l’interior fins deixar-la com un embolcall buit.
Quan passa això, el cristià sap que aquesta condició s’ha de combatre, no s’ha d’accepta de manera passiva. Déu ens ha creat per a l’alegria i per a la felicitat i no per a crucificar-nos en pensaments melancòlics. Per això és important custodiar el cor mateix, oposant-nos a les temptacions d’infelicitat, que segurament no provinguin de Déu. I allí on les nostres forces podrien semblar dèbils i la batalla contra l’angoixa particularment dura, sempre podem recórrer al nom de Jesús. Podem repetir aquella pregària senzilla, de la qual trobem petjades també a l’Evangeli i que s’ha convertit en la pedra angular de moltes tradicions espirituals cristianes: «Senyor Jesucrist, Fill del Déu viu, tingueu pietat de mi, pecador!» Bonica pregària. «Senyor Jesucrist, Fill del Déu viu, tingueu pietat de mi, pecador!» Aquesta és una pregària d’esperança, perquè m’adreço a aquell que em pot obrir les portes i resoldre el problema i deixar-me mirar l’horitzó, l’horitzó de l’esperança.
Germans i germanes, no estem sols combatent contra la desesperança. Si Jesús va guanyar el món, és capaç de guanyar en nosaltres tot allò que s’oposa al bé. Si Déu està amb nosaltres, ningú no ens robarà aquesta virtut que necessitem absolutament per a viure. Ningú no ens robarà l’esperança. Anem endavant!
CRIDA
Em complau rebre els representants de Càritas, aquí reunits per a iniciar de manera oficial la campanya «Comparteix el viatge» —bonic lema de la vostra campanya—, que he volgut fer coincidir amb aquesta audiència. Dono la benvinguda als migrants, als qui demanen asil i als refugiats que, amb els treballadors de la Càritas italiana i d’altres organitzacions catòliques, són símbol d’una Església que cerca ser oberta, inclusiva, acollidora. Gràcies a tots pel vostre servei incansable. Vosaltres heu aplaudit ja, però ells es mereixen realment un gran aplaudiment, de tots! Amb el vostre compromís quotidià ens recordeu que Crist mateix ens demana acollir els nostres germans i germanes migrants i refugiats amb els braços oberts. Quan els braços estan oberts, estan llestos per a una abraçada sincera, per a una abraçada afectuosa, una abraçada envoltant, una mica com aquesta columnata de la Plaça, que representa l’Església mare que abraça a tots en compartir el viatge comú. Dono la benvinguda també als representants de moltes organitzacions de la societat civil compromesos en l’assistència a migrants i refugiats, que, amb Càritas, han donat el seu suport a la recollida de signatures per a una nova llei migratòria, més rellevant en el context actual. Sigueu tots benvinguts.
