Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui voldria aturar-me en la dimensió de l’esperança, que és l’espera vigilant. El tema de la vigilància és un dels fils conductors del Nou Testament. Jesús predica als seus deixebles: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui» (Lc 12,35-36).
En aquest temps que segueix a la resurrecció de Jesús, en el qual s’alternen de manera continuada moments de serenitat amb altres d’angoixants, els cristians no es rendeixen mai. L’Evangeli recomana ser com els servents que no van mai a dormir fins que el seu cap no torna. Aquest món exigeix la nostra responsabilitat i nosaltres l’assumim completa i amb amor. Jesús vol que la nostra existència sigui treballosa, que mai no abaixem la guàrdia, per acollir amb gratitud i estupor cada nou dia que Déu ens regala. Cada matí és una pàgina en blanc que el cristià comença a escriure amb obres de bé. Nosaltres hem estat ja salvats per la redempció de Jesús, però ara esperem la manifestació plena de sa senyoria: quan finalment Déu sigui tot en tots (cf. 1Co 15,28). Res no és més cert en la fe dels cristians que aquesta «cita», aquesta cita amb el Senyor, quan ell vingui. I quan aquest dia arribi, nosaltres, els cristians, volem ser com aquells servents que van passar la nit amb el cos cenyit i les llànties enceses: cal estar a punt per a la salvació que arriba, a punt per a l’encontre. Heu pensat, vosaltres, com serà l’encontre amb Jesús, quan ell vingui? Serà una abraçada, una alegria enorme, una gran alegria! Hem de viure a l’espera d’aquest encontre.
El cristià no està fet per al tedi, sinó per a la paciència. Sap que també en la monotonia d’alguns dies sempre iguals s’amaga un misteri de gràcia. Hi ha persones que amb la perseverança del seu amor es converteixen en pous que reguen el desert. Res no passa en va i cap situació en la qual un cristià es trobi immers no és completament resistent a l’amor. Cap nit no és tan llarga com per a fer oblidar l’alegria de l’aurora. I com més fosca és la nit, més propera és l’aurora. Si romanem units a Jesús, el fred dels moments difícils no ens paralitza; i si també en el món sencer es predica contra l’esperança, si diu que el futur portarà només núvols foscos, el cristià sap que en aquest mateix futur hi ha el retorn de Crist. Quan passarà, ningú no ho sap, però el pensament que al final de la nostra història hi ha Jesús misericordiós serveix per a tenir confiança i per a no maleir la vida. Tot se salvarà. Tot. Sofrirem, hi haurà moments que suscitaran ràbia i indignació, però la dolça i potent memòria de Crist allunyarà la temptació de pensar que aquesta vida està malament.
Després d’haver conegut Jesús, nosaltres no podem fer cap altra cosa que escrutar la història amb confiança i esperança. Jesús és com una casa i nosaltres som a dins i des de les finestres d’aquesta casa mirem el món. Per això no ens taquem en nosaltres mateixos, no lamentem amb malenconia un passat que sembla daurat, sinó que mirem sempre endavant, a un futur que no és només obra de les nostres mans, sinó que sobretot és una preocupació constant de la providència de Déu. Tot allò que és opac un dia es convertirà en llum.
I pensem que Déu no es desmenteix a ell mateix. Mai. Déu no desil·lusiona mai. La seva voluntat amb nosaltres no és confusa, sinó que és un projecte de salvació ben delineat: «Déu […] vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,3-4). Per això, no ens abandonem al fluir dels esdeveniments amb pessimisme, com si la història fos un tren del qual se n’ha perdut el control. La resignació no és una virtut cristiana. Com no és de cristians aixecar les espatlles o abaixar el cap davant un destí que ens sembla ineludible.
Aquells que tenen esperança en el món mai no són persones submises. Jesús ens recomana esperar-lo sense estar de braços creuats: «Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant» (Lc 12,37). No hi ha constructor de pau que a fi de comptes no hagi compromès la seva pau personal assumint els problemes dels altres. La persona submisa no és constructora de pau, sinó que és gandula, vol estar còmoda. Mentre que el cristià és constructor de pau quan arrisca, quan té el coratge d’arriscar per a portar el bé, el bé que Jesús ens ha donat, ens ha donat com un tresor.
Cada dia de la nostra vida hem de repetir aquella invocació que els primers deixebles, en la seva llengua aramea, expressaven amb les paraules Marana tha i que trobem en el darrer verset de la Bíblia: «Vine, Senyor Jesús» (Ap 22,20). És el retorn de cada existència cristiana: en el nostre món no tenim necessitat de res més que una carícia de Crist. Quin do si, en la pregària, en els dies difícils d’aquesta vida, sentim la seva veu que respon i ens assegura: «Vinc de seguida» (Ap 22,7)!
