Estimats germans i germanes, bon dia!
Aquesta és la darrera catequesi sobre el tema de l’esperança cristiana, que ens ha acompanyat des del començament d’aquest any litúrgic. I acabaré parlant del paradís, com a objectiu de la nostra esperança.
Paradís és una de les darreres paraules pronunciades per Jesús a la creu, quan es va adreçar al bon lladre. Aturem-nos un moment en aquesta escena. A la creu, Jesús no està sol. Al costat seu, a dreta i esquerra, hi ha dos malfactors. Potser, en passar davant d’aquelles tres creus plantades al Gòlgota, algú va deixar anar un sospir d’alleujament, pensant que finalment s’havia fet justícia condemnant a mort persones com aquestes.
Al costat de Jesús hi ha també un reu convicte: un que reconeix haver merescut aquell terrible suplici. L’anomenem el «bon lladre», que, oposant-se a l’altre, diu: nosaltres rebem el que hem merescut pels nostres actes (cf. Lc 23,41).
Al Calvari, aquell divendres tràgic i sant, Jesús arriba al final de la seva encarnació, de la seva solidaritat amb nosaltres pecadors. Allí es realitza el que el profeta Isaïes havia dit del Servent sofrent: «Ha estat comptat entre els malfactors» (53,12; cf. Lc 22,37).
És allí, al Calvari, on Jesús té l’última cita amb un pecador, per obrir-li també a ell les portes del seu Regne. Això és interessant: és l’única vegada que la paraula paradís apareix als evangelis. Jesús el promet a un «pobre diable». Des de l’arbre de la creu ha tingut el valor de respondre a la més humil de les sol·licituds: «Recorda’t de mi quan arribis al teu regne» (Lc 23,42). No tenia bones obres per presentar, no tenia res, però es refia de Jesús, a qui reconeix com innocent, bo, tan diferent d’ell (cf. v. 41). N’hi va haver prou amb aquella paraula d’humil penediment per tocar el cor de Jesús.
El bon lladre ens recorda la nostra veritable condició davant Déu: que nosaltres som els seus fills, que ell té compassió de nosaltres, que ell es troba desarmat cada vegada que nosaltres manifestem que trobem a faltar el seu amor. A les habitacions de tants hospitals o a les cel·les de les presons aquest miracle es repeteix infinitat de vegades: no hi ha ningú, per més malament que hagi viscut, a qui només li quedi la desesperació i que li sigui prohibit el perdó. Davant Déu tots ens presentem amb les mans buides, una mica com el publicà de la paràbola que s’atura a pregar a l’entrada del temple (cf. Lc 18,13). I cada vegada que un home, fent l’últim examen de consciència de la seva vida, descobreix que les seves mancances superen les bones obres, no s’ha de desanimar, sinó confiar-se a la misericòrdia de Déu. I això ens dona esperança, això ens obre el cor!
Déu és Pare, i fins al darrer moment espera el nostre retorn. Al fill pròdig que retorna, quan comença a confessar les seves culpes, el pare li tanca la boca amb una abraçada (cf. Lc 15,20). Així és Déu: així ens estima!
El paradís no és un conte de fades, i encara menys un jardí encantat. El paradís és l’abraçada de Déu, Amor infinit, i hi entrem gràcies a Jesús, que ha mort a la creu per nosaltres. On hi ha Jesús hi ha la misericòrdia i la felicitat; sense ell hi ha el fred i les tenebres. A l’hora de la mort, el cristià repeteix a Jesús: «Recorda’t de mi.» I encara que no hi hagi ningú que ens recordi, Jesús és al nostre costat. Vol portar-nos al lloc més bonic que existeix. Ens vol portar allí amb el poc o molt de bé que hàgim fet en la nostra vida, perquè no hi ha res que es perdi del que ell havia redimit. I a la casa del Pare portarà també tot el que encara necessitem canviar: les mancances i els errors d’una vida sencera. Aquest és l’objectiu de la nostra existència: que tot el que s’ha fet es transformi en amor.
Si creiem això, la mort deixa de fer por, i podem esperar també anar-nos-en d’aquest món amb serenitat, plens de confiança. Qui ha conegut Jesús, no té por de res. I també nosaltres podrem repetir les paraules de l’ancià Simeó, beneït ell també per l’encontre amb el Crist, després d’una vida sencera plena d’esperança: «Ara Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador» (Lc 2,29-30).
I en aquell moment final no ens caldrà res més, no veurem les coses de manera confusa. No plorarem més inútilment, perquè tot ha passat, fins i tot les profecies i el coneixement. Però l’amor no, l’amor dura per sempre. Perquè «l’amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,8).
